La noció de bé ha inclòs, històricament, tant la idea de perfecció de l’ésser en si mateix com la de satisfacció, conveniència o apetibilitat en relació amb els altres éssers. D’acord amb la primera han sorgit les consideracions metafísiques del bé, segons les quals existeix un bé suprem, font de tots els altres béns: idea de les idees per a Plató, l’U per a Plotí, Déu per a la patrística i la filosofia medieval. De la segona, l’apetibilitat, han derivat els punts de vista teològics o ètics, sovint en relació amb l’aspecte metafísic segons el qual el bé perfecciona els éssers, especialment l’home, que pot trobar-hi la perfecció (moral o ontològica) i la felicitat. Així, Aristòtil definí el bé com “allò que tots desitgen” i fi de les accions humanes; Epicuri, com la felicitat serena del savi; i el racionalisme, com la benaurança del coneixement complet de la veritat. Amb l’empirisme restà eliminada tota consideració metafísica de la moral i el bé, i aquest fou concebut com a dada immediata del desig dins els límits d’allò que és plaent o útil. Kant féu la crítica de l’ètica dels béns i la substituí per la de la bona voluntat, l’única cosa absolutament bona i que permet una moral autònoma. Semblantment, en la teoria dels valors el coneixement del bé, el seu origen i la seva autonomia esdevenen problemàtics, i l’interès es desplaça cap a l’estudi del valor, considerat sigui com a quelcom subjectiu, sigui com a quelcom donat objectivament i que l’home només reconeix. Com que el bé ha estat sovint el concepte normatiu fonamental de la moral, de la diversitat de les concepcions del bé prové la multiplicitat i la relativitat de les morals.
m
Filosofia