Bearn

Biarn

Vescomtes de Bearn

©

País del sud-oest de Gascunya, Occitània, que ocupa la meitat oriental de l’actual departament francès dels Pirineus Atlàntics.

S'estén entre la zona axial pirinenca i el riu Ador, i és bastant basculat cap a l’oest, als voltants de Salies. Reuneix dues àrees geogràfiques, marcades per un vigorós front pirinenc, interromput a l’eixida dels Gaves, les valls superiors dels quals van de nord a sud. El pic d’Aussau només pot ésser travessat amb dificultat pels colls de Somport i del Portalet. A la regió prepirinenca s’alternen valls i pujolars, i entre les valls dels Gaves d’Oloron i de Pau, al nord d’aquestes, hi ha extenses landes sense conrear. A l’alta muntanya el clima és dur, amb freqüents precipitacions de neu, i a la resta hi ha un clima humit i suau, cosa que ha fet desenvolupar la indústria turística (balneària i d’esports d’hivern). El desenvolupament del complex petroquímic de Lacq ha permès de valorar la rodalia, bé que l’economia del Bearn continua depenent dels seus productes agrícoles. La seva situació ha fet pensar de convertir-lo en el punt d’unió de la conca d’Aquitània i la de l’Ebre donant a l’estació de Canfranc un tràfic elevat i completant la xarxa de carreteres transpirinenques. La capital és Pau .

El vescomtat de Bearn , englobat dins el ducat de Gascunya, fou originat al s. IX per la fusió de petites unitats territorials de la Novempopulania gal·loromana. La diòcesi de Beneharnum (Lescar), mencionada al s. VI, fou el seu nucli primitiu, engrandit al començament del s. XI per l’annexió del vescomtat d’Oloron, que comprenia les tres valls pirinenques de Baretós, Aspe i Aussau. El vescomte Cèntul V (assassinat el 1089 o el 1090) hi reuní el comtat de Bigorra pel seu matrimoni amb la comtessa Beatriu I. Gastó IV prengué una part destacada en la conquesta cristiana de Cutanda (1120), de Saragossa (1128) i de la vall de l’Ebre, on morí. El seu fill Cèntul VI morí a Fraga lluitant al costat d’Alfons el Bataller (1134). En recompensa, els senyors bearnesos obtingueren diversos feus a Aragó. La unió d’Aragó amb el comtat barceloní portà Bearn a una situació de vassallatge respecte al nou regne. El 1154 Ramon Berenguer IV fou escollit governador del país; i el 1170 la vescomtessa Maria es declarà vassalla d’Alfons el Cast i es casà amb Guillem, l’hereu del senescal de Catalunya Guillem Ramon de Montcada. Amb els Montcada, el vescomtat esdevingué el bastió septentrional de la política occitana del casal barceloní. Gastó VI lluità ensems amb Pere el Catòlic contra els croats francesos; Guillem II morí en la conquesta de Mallorca (1229). Amb el darrer Montcada (Gastó VII), Bearn començà a deseixir-se de la influència catalana per entrar (1240) en relacions de vassallatge amb els reis d’Anglaterra, ducs ensems de Gascunya.

Amb la dinastia de Foix, Bearn caigué sota la influència directa dels reis de França; però la Guerra dels Cent Anys portà el vescomtat a una autonomia que no tardà a transformar-se en sobirania virtual, sobretot en temps de Gastó X Febus (III de Foix). El seu successor, Mateu de Castellbò, pretengué d’heretar la corona del rei català Joan I fent valer el seu matrimoni amb la infanta Joana, filla d’aquell monarca i de Mata d’Armanyac. Amb Gastó XI (IV de Foix), lloctinent general de Carles VII de França a Gascunya i Guiena, Bearn s’alià a la causa francesa. Francesc Febus, fill de Gastó XI, fou coronat rei de Navarra. Les lluites, però, entre França i Castella reduïren el domini de Bearn a la Baixa Navarra, considerada com a regne. Els successius enllaços matrimonials dels sobirans bearnesos amb la família reial francesa, especialment amb els Borbó, durant el s. XVI, feren de Bearn el centre administratiu d’un petit estat sobirà de fet on l’agricultura no era ja l’activitat principal; el tràfic comercial transpirinenc era la base de la prosperitat d’una burgesia autòctona, posseïda d’un profund sentiment d’independència, que recolzava en la llengua i en institucions democràtiques antigues: els estats de Bearn. Joana III de Navarra, casada amb Antoni de Borbó, en féu un estat protestant unificat entorn d’un govern, d’una llengua i d’una fe. Cap a la meitat del s. XVI foren promulgades definitivament les lleis del país, els Fors et costumas de Bearn (1552) i el Stil de la justicy deu pays de Bearn (1564). D’aleshores daten les traduccions dels llibres bíblics al bearnès, especialment els Psaumes (1583) d’Arnaud de Salette, primera obra literària en gascó. Amb Enric III de Navarra, el Bearn hauria pogut esdevenir un reialme occità oposat a França. Però Enric III, esdevingut IV de França (1589), tot i l’abjuració del protestantisme, únicament en pogué salvar l’autonomia administrativa (1607). El 1620 Lluís XIII entrà amb els seus exèrcits a Pau, on proclamà l’edicte d’unió de Bearn a França. El declivi del protestantisme fou ràpid, i els catòlics reprengueren la preeminència. Bearn anà perdent els privilegis d’autonomia. Malgrat l’edicte d’unió, però, els estats —llevat d’una curta interrupció del 1710 al 1718— mantingueren l’ús de l’occità per a la correspondència oficial i els actes administratius. Al s. XVIII, malgrat la renovació de l’agricultura, l’emigració fou constant (a les Antilles, a Espanya i, sobretot, a París). Els trasbalsos de l’època, amb els blocatges econòmics, que en tallaren els camins tradicionals, el tancament de la Universitat de Pau i, sobretot, el triomf de la burgesia francesa arruïnaren el país, que ja només restaria com a mig departament del nou Estat francès.