Situat a l’extrem oriental del Ripollès, l’antic terme municipal ocupava una bona part de la capçalera del riu de Beget amb el seu afluent, la riera de Salarsa. A migdia, pertanyia al terme una bona part de la serra i el puig de Bestracà (1.044 m). Hi ha boscs d’alzines i roures i, a les obagues, faigs; són importants les zones de prats i pastures, especialment a Rocabruna i al coll de Malrem.
El poble (47 h. [1981]; 541 m alt.) és situat en un fondal, a la vora del riu del seu nom, a la confluència amb la riera provinent de Can França. La caseria, amb teulats de fort pendent i balconada de fusta, es presenta esglaonada. El temple parroquial, declarat monument nacional, dedicat a sant Cristòfor, és un exemplar romànic molt notable (segles X-XIII) on és venerada la majestat de Beget, romànica, del segle XII, d’uns 2 m d’alçària, de fusta policromada; conserva igualment una marededeu gòtica d’alabastre de la Mare de Déu de la Salut (segle XIV), un retaule també d’alabastre i una pica baptismal antiga.
Església de Sant Cristòfor de Beget
© Xevi Varela
L’alou de Beget fou adquirit pel monestir de Sant Pere de Camprodon el 1013; la parròquia és esmentada ja el 1168. Dins l’antic terme hi havia els pobles de Rocabruna, Bestracà i Salarsa. El decret de divisió territorial del 1936 adscrigué Beget a la comarca de la Garrotxa. L’any 1969 perdé la independència municipal i fou annexat al municipi de Camprodon, fet pel qual fou incorporat (1988) al Ripollès en la nova divisió territorial establerta per la Generalitat de Catalunya.