La pilota, dura i elàstica, fa 22,86-23,50 cm de circumferència i pesa 142,5-148,3 grams. El pivot de l’equip defensor ( Esquema d’un camp de beisbol amb les mides reglamentàries i la disposició inicial dels jugadors © Fototeca.catpitcher) llança la pilota al seu company (receptor o catcher), davant el qual es planta el primer jugador de l’equip atacant brandant el bat, amb el qual s’afanya a interceptar i a copejar la pilota. El batedor té dret a tres intents o assaigs (strikes), fora dels quals és eliminat i substituït per un altre company. El strike és vàlid quan la trajectòria de la pilota llançada pel pitcher s’ajusta a un forat ideal format per la base de l’àrea del batedor i la distància entre la seva espatlla i els seus genolls. Si el batedor aconsegueix de copejar la pilota, ha d’arrencar a córrer i ha d’atènyer el major nombre possible de bases abans que la pilota sigui collida per algun defensor que la passi al vigilant de base (baseman). Les curses vàlides entorn de l'infield (runs) puntuen positivament. L’equip defensor ha d’esforçar-se a eliminar el major nombre possible de batedors i a neutralitzar les curses dels qui han reeixit a copejar la pilota interceptant-la dins l'outfield. Aquesta jugada és anomenada out. Tres outs consecutius donen dret a l’equip defensor a substituir l’equip contrari. La successiva funció de batedor dóna lloc a l’acumulació de jugadors atacants a les bases i, per tant, incrementa la possibilitat d’anotar punts (alhora que constitueix una greu amenaça d'out col·lectiu). Per això la jugada més difícil i espectacular és el home run, consistent en un cop de bat de potència suficient que permeti al batedor i als seus companys de fer una volta sencera a l'infield. Un cop acabat l'inning els equips canvien llur posició i s’alternen fins a nou entrades consecutives. La victòria és de l’equip que aconsegueix més curses vàlides. L’encontre és dirigit per dos àrbitres: l'umpire, situat darrere del pitcher, que jutja l’acció general, i l’auxiliar, darrere el catcher, que anuncia els strikes i en sanciona la validesa. Esport nacional dels EUA, és una transformació del criquet anglès. El 1845 aparegué el més antic dels clubs de beisbol, el Knickerboker Baseball Club of New York, i l’any 1858 una assemblea de vint-i-cinc clubs fixava, a Nova York, les bases definitives del reglament. Aquest esport esdevingué popular molt aviat als EUA, on la National Association of Professional Baseball Players (1871) i l’American League (1901) promogueren i organitzaren les grans competicions nacionals de clubs professionals. Modernament (1960-65) hi participen fins a 10 milions de jugadors l’any inclosos els participants de les Minor Leagues i els jugadors universitaris. Els conjunts més destacats són el New York Yankees, el Saint Louis Cardinals, el Philadelphia Athletics, el New York Giants, el Washington Senators i el Pittsburg Pirate. El beisbol s’estengué a l’Amèrica Central (especialment a Mèxic i a Cuba) i al Japó, on rivalitza amb els esports populars. Fou introduït a Europa pels soldats nord-americans (1918), i és practicat a diversos països. Als Països Catalans fou introduït el 1930 pel periodista Agustí Peris de Vargas, que l’importà de Cuba i en fou el primer jugador i entrenador. Els primers clubs sorgiren a Barcelona. Els més coneguts foren el Canadenc (format pels empleats de la Canadenca), l’Universitari i el Futbol Club Barcelona. El 1940 aparegueren l’Hèrcules de les Corts, el Club Esportiu Espanyol i el Pops de Lloret de Mar. El 1945 fou disputat el primer campionat d’Espanya entre l’Amèrica de Madrid i l’Espanyol de Barcelona. A partir del 1950 el beisbol s’estengué a diferents localitats catalanes (especialment a Cornellà, Viladecans, Gavà i Sabadell) i experimentà una notable difusió.
m
Esport
Jugador de beisbol
© Actionpics / Fotolia.com
runs), entorn d’un camp, segons les convencions reglamentàries.