Malgrat la seva fonda convicció catòlica, els anys trenta i quaranta s’oposà al comportament condescendent de l’Església hongaresa davant l’avançada del feixisme. Després de la Segona Guerra Mundial visqué a Itàlia i a l’Alemanya Federal, on dirigí la revista “Látóhatár” (‘Horitzó’), òrgan literari de l’emigració hongaresa. El 1962 tornà a Hongria. La seva poesia, amb la qual volia seguir el model dels poetes franciscans del s XIII, és d’inspiració social i de llenguatge planer. Els seus volums principals són: Minden mozdulatlan (‘Tot és immòbil’, 1931), Szabadító angyal (‘Àngel alliberador’, 1939), i A végkor (‘L’època final’, 1962).