Els seus primers treballs foren documentals sobre la vida de la classe treballadora, i el 1980 debutà amb Szabadgyalog (‘L’intrús’). Panelkopesolat (Gent prefabricada, 1981) fou la primera pel·lícula en què treballà amb actors professionals en els papers principals. Macbeth (1982) suposà un canvi radical d’estil, ja que es dividia només en dos actes, un de cinc minuts abans dels crèdits i un segon de cinquanta-set minuts de durada. Aquest film marcà les bases estètiques de la seva filmografia posterior, caracteritzada per primers plans de gran impacte, plans mitjans abstractes i plans generals molt llargs, i per llargs moviments de càmera que segueixen els personatges en una sola presa, un mètode que a vegades li comporta mesos de rodatge. D’altra banda, el realisme evolucionà cap a uns continguts més metafísics i existencials. Algunes de les seves obres són Sátántangó (“El tango de Satan’, 1994) —de 415 minuts—, Werckmeister harmóniák (“Les harmonies de Werckmeister’ 2000) —molt ben acollida per la crítica en el circuit de festivals—, A londoni férfi (“L’home de Londres’, 2007) —basada en una novel·la de Georges Simenon— i A tori nói ló (“El cavall de Torí’, 2009), guanyadora del premi de la FIPRESCI i del Gran Premi del Jurat al Festival de Berlín, i que ha afirmat que serà la seva última pel·lícula.