La geografia
La geografia física
L’esquelet del relleu és constituït per un massís antic, les muntanyes Maya, que al sud assoleixen les altituds màximes (pic Victoria, 1.128 m). La plana costanera és palustre i coberta de manglars. El clima és subtropical, sovint afectat pels huracans. La temperatura mitjana anual és de 21°C. Les pluges oscil·len entre 1.300 mm al nord i més de 3.000 m al sud.
La geografia econòmica i l’economia
Malgrat la importància econòmica de l’agricultura (19,4% del PNB el 1993 i 31% de la població activa el 1992), només el 5% de la superfície del país és conreada. Els principals conreus són la canya de sucre, els cítrics i les bananes, productes que formen un capítol important de les exportacions, juntament amb els seus derivats. Aquests conreus són, però, força vulnerables a les condicions meteorològiques adverses (huracans). Per al consum local són l’arròs, la soja, les hortalisses i el blat de moro. La pesca és important (segona font d’ingressos del sector primari), com ho és també l’explotació dels boscos (44% de la superfície del país), dels quals hom n'extreu fustes dures tropicals (caoba, palissandre, cedre, pi indígena), llenya (única font d’energia pròpia) i també xicle elaborat amb el làtex de l’acras. El conreu del cànem indi és perseguit pel govern a causa del narcotràfic. Hi ha bestiar boví, equí, porcí, oví i aviram. La indústria té un cert pes: 26% del PNB i 19% de la població activa el 1992. Les principals branques són el tèxtil i l’alimentària. Aquesta es basa en l’elaboració de productes a partir de la canya de sucre i dels cítrics (sucre, melasses, rom, sucs de cítrics) i altres productes agrícoles (carn, farina de blat, cervesa i manufactures de tant i d’extracció de làtex per a fer xicle, etc). El sector terciari ha conegut un gran desenvolupament des de primers anys noranta gràcies al turisme (17,2% de la població activa i 16% del PNB el 1992), que explota el patrimoni natural que constitueixen els boscs tropicals i els esculls de corall de la costa, un dels més grans del món. El comerç exterior és crònicament deficitari (vora el 49% el 1992), i és compensat en part per les divises procedents del turisme. Els principals productes exportats (1992) són els productes agrícoles i derivats (sucre, concentrat de sucs de fruita i bananes), que assoleixen el 53% del valor. Segueixen en importància les reexportacions (23%) i el tèxtil (11,6%). Els principals clients són els EUA, la Gran Bretanya i Mèxic. Les importacions són constituïdes sobretot per maquinària d’equipament i de transport (25%), productes alimentaris (18%), béns manufacturats i combustibles, els quals són adquirits sobretot als EUA (47%), seguits a distància per Mèxic i la Gran Bretanya.El port principal és Belize. Prop d’aquesta ciutat hi ha també l’aeroport (Stanley Field). País fortament dependent de l’exportació d’uns pocs productes agrícoles a causa del tracte preferent que aquests han rebut per part dels països de la Unió Europea (Convenis de Lomé) i dels EUA, el govern ha cercat la diversificació de l’economia. Aquest propòsit ha estat parcialment assolit (sobretot pel que fa al turisme) tot i els conflictes amb Guatemala i l’extensió del narcotràfic. El nivell de vida és relativament elevat (2.440 dòlars per habitant el 1993), sobretot en comparació amb la majoria dels estats de la regió i si hom té en compte l’absència quasi total de recursos energètics.
La geografia humana i la societat
Belize presenta una densitat baixa (9 h/km2 el 1993) i una taxa de creixement alta (29,6‰), conseqüència d’una mortalitat moderada (6,1%o) i una natalitat alta (35,7‰). La composició ètnica i racial de la població és força heterogènia: el 43,6% és mestissa de blanc i indi, el 29% negra, l’11% maia, el 6,7% mestissa de negre i indi, el 4% blanca i un 3,5% hindú. La religió majoritària és el cristianisme (catòlics 57,7%; diverses confessions protestants 34,3%). La llengua oficial és l’anglès. L’ensenyament és obligatori entre els cinc anys i els catorze i l’educació primària, gratuïta. El 1986 hom fundà el University College of Belize. Belize és un estat independent dins l’àmbit del Commonwealth; el cap de l’estat és el sobirà de la Gran Bretanya i el poder legislatiu rau en l’Assemblea Nacional, que comprèn el Senat (9 membres designats pel governador general) i la Cambra de Representants, els 29 membres del qual són elegits per sufragi universal cada quatre anys. El poder executiu és en mans del primer ministre. Belize és membre de l’ONU, del Commonwealth, de l’OEA, del CARICOM, i és cosignatari dels Convenis de Lomé.
La història
Habitat per maies i caribs, el territori fou una zona evitada pels conqueridors castellans i dependent de la governació del Yucatán. La monarquia hispànica no renuncià a la seva sobirania, però al segle XVIII féu diverses concessions a Anglaterra per a l’exploració del territori (campetx i caoba) i acceptà el nomenament d’un governador dependent de Jamaica. El 1862 esdevingué colònia britànica, i el 1884 se separà de Jamaica. Des de mitjan segle XIX, Guatemala ha reivindicat la seva sobirania sobre Belize, motiu pel qual en aquest territori hi ha hagut tropes britàniques destacades permanentment fins el 1991, any en què Guatemala reconegué formalment la independència de Belize. El 1954 hom realitzà les primeres eleccions legislatives, les quals foren guanyades pel People's United Party (PUP), de centreesquerra, el líder del qual, George C. Price, esdevingué primer ministre el 1961 sota un nou sistema de govern. Gran Bretanya concedí la independència a Belize el 1981. En les eleccions generals del 1984, Manuel Esquivel esdevingué primer ministre pel liberal conservador United Democratic Party, després de 30 anys de govern del People's United Party, de centre-esquerra. El govern es proposà la reactivació de l’economia a través de la inversió estrangera. En política exterior, Esquivel afermà els lligams amb la Gran Bretanya, tot assegurant la permanència de les tropes de l’ex-metròpoli a Belize fins a la resolució del conflicte territorial amb Guatemala, el qual, malgrat la represa dels contactes entre ambdós països des del 1985, no avançà cap a una millora substancial. Les eleccions de setembre del 1989 donaren una minsa majoria al People's United Party (PUP), fet que significà el retorn al poder de George Price, el pare de la independència, tot i que la gestió del govern sortint havia estat econòmicament beneficiosa per al país. L’any següent fou creada una comissió composta per Belize, Guatemala i Gran Bretanya amb el propòsit de resoldre les diferències frontereres existents entre tots dos estats per permetre la integració del país a la comunitat d’Amèrica Central. Al setembre del 1991 Belize i Guatemala arribaren a un acord per solucionar el contenciós entre ambdós països. Belize acceptà la reivindicació guatemalenca d’accés al Carib reduint la sobirania sobre les aigües territorials de 12 a 3 milles a la zona sud del país, i, en canvi, Guatemala acceptà l’existència de Belize com a país independent; però altres conflictes fronterers entre els dos països quedaren pendents de solució. A l’abril del 1993 Guatemala i Belize signaren un pacte de no-agressió. Les eleccions generals del juny del 1993 foren guanyades per l’aliança entre el United Democratic Party (UDP) i el National Alliance for the Belizean Rights (NABR), fins llavors a l’oposició. Manuel Esquivel, líder de la UAP, fou elegit nou primer ministre. Una de les seves primeres decisions fou suspendre els acords del 1991, al·legant les excessives concessions fetes per Belize a Guatemala, fet a partir del qual les tensions entre els dos països s’anaren aguditzant, encara que el 1996 es feren passos positius en la resolució del contenciós territorial. Les eleccions legislatives de l’agost de 1998 donaren la victòria per una gran majoria (26 escons de 29) al socialdemòcrata Said Musa, del Partit Unit del Poble (PUP). Es tancava així el mandat del Partit Democràtic Unit (UDP), iniciat feia quatre anys i durant el qual s’havia perdut el control sobre les xarxes de pas de narcotràfic en direcció als Estats Units. El nou primer ministre fixà com a objectius prioritaris un desenvolupament sostenible, la defensa del medi ambient i la potenciació dels serveis socials de l’estat, en estreta correlació amb el seu paper actiu en la integració econòmica centreamericana a través del CARICOM. Pel que fa al conflicte territorial amb Guatemala, tot i que continua obert, s’anà relaxant mitjançant noves relacions comercials i pactes mediambientals. Malgrat el relatiu bon estat de l’economia, centrada en el turisme i en un sector agrícola considerablement productiu, que el 2000 assolí un creixement superior al 10% del PIB, els primers anys del segle XXI s’incrementaren considerablement la violència criminal i el narcotràfic, motiu pel qual els EUA, principal soci comercial de Belize, enduriren els controls en els intercanvis. Per tal de lluitar contra la violència, el parlament adoptà una sèrie de reformes per a agilitar l’encausament de criminals. L’any 2002 l’huracà Iris produí greus destrosses. El 2003, el projecte de construcció de l’embassament de Chalillo aixecà fortes crítiques d’organitzacions ecologistes. Al març d’aquest any, Said Musa fou reelegit per a un segon mandat al capdavant del Partit Unit del Poble. En política exterior, les tensions territorials amb Guatemala (estat que reclama més de la meitat del territori de Belize) prengueren una via més conciliadora amb un primer projecte d’acord (2002) i un tractat de lliure comerç (2004) L’OEA hagué d’intervenir el 2005 davant les importants mobilitzacions socials i vagues laborals que demanaven augments salarials i la renúncia del primer ministre Said Musa. El descobriment de reserves petrolieres a l’oest del país per l’empresa Belize Natural Energy Limited generà expectatives de millora econòmica, que es confirmaren durant el 2007 en un país que ha diversificat l’activitat econòmica a través del turisme i l’agricultura. El 7 de febrer de 2008, l’opositor Partit Democràtic Unit de Dean Barrow s’imposà en les eleccions generals amb el 57% dels vots, canalitzant el descontent de deu anys de govern del Partit Unit del Poble.