bellesa

f
Filosofia

Representació de les tres Gràcies, Eufrosine, Talia i Aglae, divinitats de la bellesa

© Corel Professional Photos

Conjunt de gràcies o qualitats que, manifestades sensiblement, desperten un delit espiritual, un sentiment d’admiració.

El concepte de bellesa té, des d’un punt de vista filosòfic, un origen bipolar (emanació o manifestació de la transcendència, d’una banda, o resultat de la praxi, de l’altra), però que coincideix en l’objecte produït. Tanmateix, com a transcendent, el concepte de bellesa és aplicat també als objectes naturals i a les accions morals, en aquestes darreres especialment per analogia. La noció de transcendència arrenca, en les filosofies occidentals, de l’obra de Plató, que considerava la bellesa com quelcom unívoc amb l’ésser, amb la veritat i amb la bondat (els escolàstics ho expressaren dient que verum, bonum et pulchrum convertuntur ). Però ja en el mateix Plató hi ha els elements que permeteren a la bellesa de seguir un camí independent, en manifestar, en el diàleg Fedre , que, bé que la veritat no és vista en les coses naturals, sí, altrament, que hi és vista la bellesa. Plató és conseqüent en la seva filosofia de les idees, però, per tal com la bellesa té un vessant sensible, li atorga aspectes materials formals: línia, punt, mesura, simetria, color pur i harmonia (a la música). Aristòtil desenvolupà en la Poètica els aspectes materials formals de la bellesa, recollits posteriorment per l’escolàstica i pels artistes i teòrics de la plàstica del Renaixement (Leonardo, entre altres). Però Plotí, a les Ennèades , insistí en els aspectes platònics immaterials i transcendents. En oposició a les proporcions de la bellesa afirmà la seva presència com a emanació de l’U (Déu) i com a expressió de la llum interior. Com a praxi, la bellesa fou elaborada, especialment pels artistes, a partir del Renaixement. En aquest sentit oscil·là des de l’estudi de les proporcions de les diferents parts d’un tot (objecte) fins a considerar només bell aquell objecte que assoleix tal concepte en el consens social, perquè així ho entén tota una societat o només un grup social, generalment dominant. Al s. XVIII, en establir la noció de gust i considerar l’objecte estètic com a produïble i no com a encarnació transcendent, hom es plantejà el problema si els judicis de bellesa són subjectius o són objectius. Kant s’alineà en el primer criteri i afegí la nota de desinterès i finalitat sense fi en la contemplació ( Crítica del Judici ). Hegel, per contra, mantingué el segon aspecte definint la bellesa com a aparició sensible de la Idea. Croce desenvolupà l’actitud de Hegel definint la bellesa com a expressió reeixida . Al llindar del s. XX, certs filòsofs consideraren la bellesa des del punt de vista axiològic, és a dir, com a valor . Segons aquesta posició filosòfica, la bellesa és una intuïció no intencional, pura, i com a tal és copsada directament en l’objecte o fet, sense fer referència a res més. Enfront d’aquesta posició, completament idealista, s’ha desenvolupat paral·lelament una altra posició, conseqüència de la lluita de classes, segons la qual la bellesa és un concepte sense sentit, i la producció literària o plàstica només és tinguda en compte en tant que reflecteix l’actitud de l’artista davant la societat. En el terreny del disseny industrial hom entén per bellesa l’adequació de la forma de l’objecte amb la seva raó d’ésser ( estètica).