bel·ligerant

m

adj

Dret internacional

Dit de l’estat que participa en un conflicte bèl·lic i que és obligat a respectar en la seva actuació les normes internacionals sobre la guerra, aplicat també a les persones que hi intervenen formant part d’un exèrcit regular, enquadrades en unitats sota el comandament d’oficials superiors, i observant les normes regulades pel conveni de la Haia del 18 d’octubre de 1907.

Arran de la Segona Guerra Mundial hom plantejà si havien d’ésser considerades bel·ligerants les forces de la Resistència; la qüestió fou tractada a la conferència de Ginebra del 1949, la qual decidí que si era una resistència col·lectiva en forma de moviment organitzat, que actuava a l’interior o a l’exterior del territori ocupat, calia donar efectivament als seus membres el tracte de presoners de guerra, si ajustaven llur actuació a les condicions imposades a la Haia el 1907. Una situació diferent és la de no-bel·ligerant, que és una forma de neutralitat mistificada.