Situació i presentació
Es troba al sector sud-occidental de la comarca. Limita amb els termes de Gratallops (N), Falset (E i SE), el Masroig (SW) i el Molar (W). Envoltat pel N i pel NW pel riu de Siurana, a l’indret de la seva confluència amb el riu de Montsant, en terres relativament planeres de l’esquerra del riu, al voltant dels 200 m d’altitud. Hom destaca les elevacions als sectors meridional (362 i 329 m) i de llevant (393 m) drenades per alguns barrancs afluents al riu de Siurana com el barranc dels Molins o la riera de la Vila.
Bellmunt és l’únic nucli de població del municipi. El poble es comunica mitjançant una carretera procedent de la N-420 entreTarragona i Gandesa, a l’altura de Falset.
La població
Les primeres dades de població (bellmutans) es remunten al 1497, quan tenia 13 focs aglutinats, als quals cal sumar els 9 masos de Bellmunt; el 1515 en tenia 14, i el 1553 assolia els 22. Entre el 1553 i el 1857 els seus habitants són comptabilitzats amb els de Falset en els recomptes de població. Al cens del 1857 foren registrats 540 h, els quals ascendiren fins a 693 h el 1887, i arribaren a 634 h el 1897, moment en què el poble ja patia els efectes devastadors de la fil·loxera. Tanmateix, Bellmunt es recuperà ràpidament d’aquesta davallada gràcies a l’activitat minera, que esdevení un important factor d’atracció. Així, el 1900 la població era de 731 h, que passaren a 953 h el 1910. De fet, aquesta progressió es mantingué fins a l’acabament de la Gran Guerra, quan la demanda europea de plom caigué considerablement. De 1 321 h el 1920 es passà a 668 h el 1936. El període de la postguerra inicià una nova demanda de plom, en aquest cas estatal, la qual generà una nova onada immigratòria. El 1940 la població ascendí a 790 h, que vint anys després ja eren 1 035 h. Amb el tancament de les mines durant la dècada del 1970 s’inicià la reducció definitiva de la població. Si el 1970 foren registrats 678 h, aquests es reduïren a 442 h el 1975, 374 h el 1981 i 340 h el 1986. Durant els noranta es va mantenir l’estancament mentre que a principis de segle XXI s’observà una lleugera recuperació (310 h el 2001 i 320 h el 2005).
L’economia
Actualment gran part de la superfície municipal resta erma. La vinya és el conreu més estès, encara que també hi podem trobar, a menor escala, oliveres, ametllers i avellaners. La cabanya ramadera és inexistent, per bé que a mitjans del segle XIX es criaven ovelles, mules i ases. La cooperativa agrícola fou fundada l’any 1917 i agrupa la totalitat dels pagesos del poble.
Fins a l’inici de la dècada del 1970, data en què foren tancades les mines de Bellmunt a causa de la baixa producció, aquestes tingueren un gran pes específic dins el marc de l’economia municipal. Les mines, de galena, de les quals s’obtenia plom, es troben situades entre el poble i el riu de Siurana; sembla que havien estat explotades des d’època prehistòrica i ho foren amb seguretat en època romana i islàmica. Als segles XVI i XVII el seu plom fou utilitzat en l’elaboració de la ceràmica reusenca de reflex metàl·lic i amb la mateixa finalitat s’exportava a Manises. A mitjan segle XVIII les mines, que fins aleshores havien estat explotades per particulars que pagaven el delme a l’arquebisbe de Tarragona, foren declarades propietat de l’estat, que les explotà directament amb un delegat dependent de la intendència de Catalunya, fins a la guerra del Francès. Amb la guerra restaren abandonades alguns anys, fet que provocà la necessitat de quantioses inversions per a reprendre llur explotació. El 1825 foren arrendades per 12 anys, amb un arrendament de 25 000 sous anuals, situació en què es mantenien el 1838, quan els carlins calaren foc als magatzems de la companyia i a les cases dels treballadors. Abandonades de nou, es tornaren a obrir el 1841, quan l’estat les tornà a arrendar, en canvi, d’un percentatge dels beneficis i amb l’obligació per part de l’arrendatari de refer els edificis malmesos. A l’inici de la represa ocupà 150 treballadors, que descendiren gradualment fins a arribar a una cinquantena el 1845. L’explotació, endegada amb capital estranger, passà després a mans catalanes amb la constitució de la companyia Mines del Priorat. El darrer moment esponerós de l’explotació minera fou durant la Primera Guerra Mundial, a causa de la forta demanda de plom al mercat internacional. Cap al 1960 s’extreien més d’un miler de tones l’any i el mineral era tractat al mateix peu de la mina; el 1970, ja en plena decadència, ocupaven encara uns 200 treballadors. A les mines “Eugènia” i “Règia”, de les quals s’obtenia plom, hi hagué un nou intent d’explotació entorn el 1981 per part d’una empresa de Barcelona que no reeixí. Actualment són abandonades, per bé que hi ha molt interès en aprofitar-les turísticament. L’any 2001, les obres d’acondicionament de les galeries i els edificis abandonats eren gairebé enllestides i llestes per obrir al públic.
Al marge de l’explotació minera, a mitjans del segle XIX hi havia una fàbrica d’aiguardent, dos molins fariners i un d’oli.
El poble de Bellmunt del Priorat
El poble de Bellmunt del Priorat (261 m d’altitud) es construí al voltant d’una capella, les restes de la qual encara es mantenen, bé que integrades en una edificació posterior. L’església parroquial de Santa Llúcia és de planta de creu, neoclàssica, bastida al segle XVIII, amb cimbori i un alt campanar incorporat. Els edificis més notables del poble són l’anomenada Casa Gran, antiga residència dels cartoixans a la vila, amb quatre vessants, possiblement del XVIII, i l’anomenada Casa del Prior, del 1846.
Al Casal Cultural, on hi ha una biblioteca, es conserva, entre altres elements, una notable porta esculturada, de caràcter modernista.
La festa major se celebra pels Sants Innocents (28 de desembre) i dura tres dies, l’últim dels quals, anomenat dia dels dròpols, s’organitza un dinar comunitari que cuinen els homes conegut amb el nom de “badejada”, que consisteix en un plat de bacallà fregit i pèsols a la cassola. També són tradicionals la festivitat de Santa Llúcia (13 de desembre), el Carnaval i la celebració d’un ball el darrer diumenge després de Pasqua.
Altres indrets del terme
A l’entorn de les mines, damunt del poble, es bastí un barri per als treballadors que ja tenia una vintena de cases al començament de segle. L’anomenada Casa de les Mines, constituïda el 1905, és sens dubte l’edifici de més interès al terme i la millor mostra d’estil modernista de tot el Priorat. El gran casal exempt és de planta quadrada, amb dos pisos galeria, i voltat de jardins. L’edifici, destinat a oficines i habitatge dels directors de les explotacions, s’havia malmès considerablement i es trobava en un lamentable estat d’abandó. Des de l’any 2001 va ser adequat per formar part d’un museu de mineralogia de concert amb el Museu de les Mines (2002). El projecte no es va consolidar i l’any 2006 una proposta de l’Ajuntament vol adaptar-lo en centre d’art.
A la cova de la Manxola i a la cova de l’Hereu o de la Catedral s’han trobat elements de sílex prehistòrics.
La història
Les dades històriques sobre el terme municipal de Bellmunt del Priorat, malgrat la importància de les seves mines, són molt escasses. El poble, i la major part del seu terme, va pertànyer a la cartoixa d’Escaladei, que hi tenia la jurisdicció total. El 1218 l’arquebisbe Aspàreg de la Barca cedí als cartoixans els delmes i les primícies del lloc.
El poble, que era fortificat, patí els estralls de les guerres civils del segle XIX. El 1838 els carlins de Cabrera, que van treure de les mines el plom que necessitaven per a la seva fàbrica de municions instal·lada al castell de Miravet, l’ocuparen després d’una llarga resistència i hi calaren foc. El 1874 l’ocuparen de nou, després de forts combats, 1 500 homes a les ordres de Moore i del Capellà de Flix. L’actitud del poble els era contrària, ja que els federals hi guanyaren les eleccions a l’abril i l’agost del 1872.