Situació i presentació
El terme municipal de Bellprat, de 30,98 km2, a l’extrem SW de l’Anoia, limita amb els termes anoiencs de Sant Martí de Tous (NE) i Santa Maria de Miralles (SE) i amb els de Santa Coloma de Queralt (NW), les Piles (W) i Pontils (SW), tots tres de la Conca de Barberà. S’estén pel sector d’altiplans de Santa Coloma de Queralt, i el territori és accidentat per la serra de Queralt, que culmina a 851 m d’altitud (on s’alcen les restes del castell de Queralt), que forma part de la Serralada Prelitoral Catalana, entre les plataformes tabulars del bloc del Gaià i l’Alta Segarra i que juntament amb la veïna serra de Brufaganya separa les conques del Llobregat (rieres de Tous i Miralles) i del Gaià (les aigües del riu de Boix o riera de Bellprat formen part de la capçalera del Gaià). El centre històric és l’esmentat castell de Queralt i el cap municipal és el petit poble de Bellprat, format a partir del segle XVI a la vall de la riera.
Bellprat ha estat molt vinculat geogràficament i històricament amb la Conca de Barberà, tot i pertànyer a l’Anoia. La majoria de les aigües van al Gaià, les comunicacions i les relacions comercials es fan a través de Santa Coloma de Queralt i pertany a la seva demarcació el castell de Queralt, que determina els topònims de Santa Coloma i de Rocafort de la veïna comarca, vers on s’estenia la seva jurisdicció. També en l’aspecte religiós sempre va formar part del deganat i després de l’arxiprestat de Santa Coloma de Queralt, fins que, en la desafortunada revisió de límits de bisbats per a adaptar-los a les divisions provincials, feta el 1957, no es va incorporar a l’arquebisbat de Tarragona tal com feu Santa Coloma de Queralt, sinó que restà dins la diòcesi de Vic i l’arxiprestat d’Igualada pel simple fet de pertànyer des del 1833 a la província de Barcelona.
El terme es comunica per un ramal que surt de la carretera de Santa Coloma de Queralt a la Llacuna i també per una pista que passa per Fiol i fins a Sant Martí de Tous, a més d’una altra que arriba a Aguiló.
La població i l’economia
La població (bellpratencs) és en bona part disseminada i ha estat tradicionalment escassa; els fogatjaments de 1365-70 donen 43 focs; al segle XVIII tenia 63 h el 1719 i 229 h el 1787; assolí un màxim l’any 1857 amb 364 h i a partir d’aquell moment s’anà mantenint estacionària al voltant dels 300 h. Des dels anys cinquanta experimentà un descens gradual: 183 h l’any 1960, 128 h l’any 1970, 107 h l’any 1981 i 89 h el 1991 i el 2005.
L’economia és totalment agrària, encara que una part de la població treballa en les indústries dels termes veïns. Les terres de conreu són de secà, amb predomini gairebé absolut dels cereals. Hi ha també explotació de la zona forestal. La ramaderia és representada principalment per l’aviram i pel bestiar porcí. S’han explotat jaciments de lignit.
El poble de Bellprat
Aspecte de la façana principal de l’església de Sant Salvador de Bellprat
© Patrimonifunerari.cat
Al fons de la vall de la riera de Bellprat o riu de Boix es formà, en terres planes de conreu, a 652 m d’altitud, el petit nucli del poble de Bellprat, cap de municipi, al voltant d’una petita església dedicada a sant Salvador, que esdevingué parròquia de Sant Salvador de Bellprat (l’edifici actual és del 1641) amb la de Sant Jaume de Queralt com a sufragània. El 1685 Bellprat tenia 10 cases juntes i 8 pagesies, i la sufragània de Sant Jaume, 7 pagesies. La festa major de Sant Salvador és a l’agost.
Altres indrets del terme
El castell de Queralt s’alçava a l’extrem de la llarga serra del seu nom, dominant una magnífica panoràmica sobre les comarques de l’Anoia, la Segarra i la Conca de Barberà; en resten unes poques ruïnes i és també arruïnat un casalot pagès que s’havia alçat aprofitant les pedres i els corrals. La capella del castell era l’església de Sant Miquel de Queralt, romànica, de la qual només hi ha el mur de ponent amb el campanar d’espadanya. La primitiva parròquia del terme fou l’església de Sant Jaume de Queralt, també anomenada de Sant Cristòfol, al peu del turó dominat pel castell, esmentada des del segle XI, petit edifici també romànic que té l’absis substituït per una construcció rectangular, campanar de cadireta refet i murs decorats amb arcuacions. S’hi celebra l’aplec del Roser, el segon diumenge de maig.
Altres llocs d’interès del terme són l’antiga església de Sant Esteve dels Ferriols, romànica, a l’extrem NW del terme, dita també de Sant Blai i convertida en fusteria, la font del Riu de Boix, al camí de Sant Magí de Brufaganya.
La història
El castell de Queralt fou al segle X el punt límit del repoblament de la Marca Hispànica vers la zona del Gaià i el 976 consta que fou venut pel comte Borrell II (que el posseïa ja dels seus antecessors) al vescomte Guitard de Barcelona. El 987 s’esmenta entre els límits del castell de Miralles i el 1002 fou discutit entre el bisbe d’Urgell Sal·la i Bernat Sendred de Gurb davant els comtes de Barcelona. Malgrat la sentència desfavorable al de Gurb, poc després apareix en mans d’aquesta poderosa família que, a partir de Guillem (I) (mort vers el 1080), començà a cognominar-se Queralt. El levita Guillem de Mediona es trobava al castell de Queralt quan fou advertit d’una incursió devastadora que els sarraïns feien vers Argençola; es llançà a la seva persecució i hi trobà la mort. Dins el terme del castell de Queralt es formà aviat la vila de Santa Coloma, que suplantà el castell com a centre de la baronia de Queralt (que comprenia els termes de Bellprat, Santa Coloma, Aguiló, Montargull, Bordell, Rocafort i Rauric); el primer llinatge dels Queralt-Gurb fou substituït des del 1213 pels Timor, que també es cognominaren Queralt. Els barons de Queralt reberen el 1599 el títol de comtes de Santa Coloma.
El castell de Queralt s’anà abandonant i deteriorant fins que, el 1842, quan foren venudes les propietats territorials dels comtes de Santa Coloma, el comprà Josep Safont.