En èpoques pretèrites, aquesta acció de beneficència, tant pública com privada, fou d’una gran extensió. Modernament, l’evolució dels conceptes de solidaritat humana i també la introducció de nous principis sobre les obligacions i els deures socials i estatals han fet que la beneficència tradicional hagi estat gradualment substituïda per altres sistemes d’assistència, com la seguretat social. La beneficència pública és organitzada i sostinguda pels organismes oficials, amb més o menys ajuda ocasional, però directa, dels ciutadans; actua com a beneficència estatal, provincial, autonòmica, municipal, etc, segons la identitat de l’organisme responsable del servei d’assistència. Les lleis estableixen a vegades certs serveis mínims de beneficència pública (hospitals, manicomis, asils, orfenats, etc), gratuïts per a les persones que no disposen de mitjans suficients i que ho justifiquen. La beneficència privada, és a dir, derivada de la lliure iniciativa de benefactors particulars, es manifesta en la creació d’institucions més o menys permanents, com les fundacions (fundació); és reglamentada administrativament i sotmesa a una protecció i a una tutela oficials, dins les quals hom fa sovint una distinció entre les institucions benèfiques i les beneficodocents.
f
Sociologia