Aquest concepte econòmic ha estat emprat amb una amplitud i un criteri molt distints segons les èpoques i els autors. Per a l’escola clàssica, que, d’acord amb la realitat del seu temps, identificava l’empresari amb l’empresa, el benefici englobava la retribució de l’empresari i l’interès del capital esmerçat. La distinció entre aquests dos conceptes començà ja amb Jean Baptiste Say. Habitualment hom considera que, en sentit estricte, el benefici d’una empresa, en un determinat període de temps, és la diferència entre els seus ingressos i les despeses totals, però deduïts (bé que l’empresari, el capitalista i el director coincideixin en una sola persona) un interès del capital i una remuneració pel treball de direcció; per a efectuar aquesta deducció, hom té normalment en consideració el tipus d’interès normal del mercat de capitals en el cas de l’empresari- capitalista, i els costs de retribució dels serveis de direcció en el de l’empresari-director. Si no es donen aquestes coincidències, com és normal en el capitalisme contemporani (llevat en el cas de la petita empresa), el concepte de benefici resta esfumat: el que hom distribueix als accionistes tendeix a fixar-se i a confondre's amb el concepte d’interès (baldament no sigui contractual), i el que hom reparteix entre els directius, i a vegades entre tots els treballadors, pren el caràcter d’un salari complementari que, tot i ésser variable, pot àdhuc ésser objecte de contracte. Aquesta problemàtica remet, doncs, a un altre dels fenòmens complexos de les economies capitalistes desenvolupades: la difícil identificació dels propietaris dins les grans empreses; per això el control dels beneficis, propi de la funció empresarial, pot dur a una situació conflictiva de poder entre els directius (buròcrates i tecnòcrates) i els accionistes. El benefici representa un paper essencial en les economies capitalistes, i tradicionalment —escola neoclàssica — la teoria econòmica ha fonamentat les seves anàlisis en el supòsit que la seva maximització és determinant del comportament empresarial. Avui aquest supòsit s’ha afeblit (segons els estudis empírics, una motivació fonamental dels directius és l’expansió de l’empresa com a font del seu prestigi i del seu poder), però, malgrat tot, el benefici ha estat, i en gran part continua encara essent, el motor de l’activitat econòmica i el principal origen de l'acumulació capitalista i de la inversió productiva, susceptible de generar, per part seva, nous beneficis. Aquesta correlació entre beneficis globals i inversions fou demostrada l’any 1939 per l’econòmetra Jan Tinbergen. Bé que el concepte de benefici ha estat encunyat per la seva aplicació en les economies capitalistes, hom l’utilitzava també per a designar l’obtenció d’un excedent, principalment dins les empreses, en els sistemes de socialisme d’estat. A l’URSS, l’any 1962, Jevsej Grigorjevič Liberman encetà una important controvèrsia, que desbordà ràpidament el marc dels economistes soviètics per a convertir-se en tema de lluites ideològiques internacionals, en preconitzar l’ús del benefici empresarial com l’índex totalitzador més important tant per a la planificació econòmica com per a l’establiment de primes al conjunt empresarial. Aquesta proposta, que és en fase d’experimentació, podria introduir la maximització del benefici com a principal objectiu de les empreses, la qual cosa, evidentment, implicaria una aproximació al funcionament del sistema capitalista. La interpretació doctrinal del benefici és també un tema molt debatut i amb fortes implicacions polítiques i ideològiques. Entre els autors que han abordat el tema de l’origen del benefici, lligant-lo amb la justificació de l’empresari, destaquen Johann Heinrich von Thünen (1826), que assenyalà els malsons de l’empresari preocupat pels problemes de la seva empresa enfront del son reposat del dependent; Joseph Alois Schumpeter (1912), que considerava el benefici com a resultat de noves combinacions dels factors productius, i el 1939 atribuïa a l’empresari innovador un paper essencial en el desenvolupament econòmic. Per Frank H. Knight (1921) el benefici era una compensació davant el risc no assegurable i la incertesa amb la qual s’enfronta l’empresari. Per contrast, per a Karl Marx i tota la seva escola, l’origen del benefici (que hom identifica amb la plusvàlua) radica en l’explotació dels treballadors: l’empresari paga només una part del valor de llur força de treball , tot apropiant-se'n la resta. Altres corrents i altres escoles han tractat aquest tema des d’uns punts de vista diferents. En un terreny estrictament formal, l’escola de Lausana considera el benefici o renda de l’empresa com un resultat de l’estructura dels mercats, pel fet que en aplicar a la distribució el teorema d’Euler hom arriba a la conclusió que si el mercat és lliure, transparent, perfecte i normal, els beneficis són nuls. D’un caràcter semblant és l’explicació que consisteix a atribuir l’origen dels beneficis a les variacions econòmiques conjunturals.
m
Economia