Es deia Vítiza, i era fill del comte de Magalona. De jove serví a la cort del rei Pipí d’Aquitània i a la de Carlemany. Monjo vers el 774 a Dijon, no acceptà l’abadiat i es retirà al seu país, on fundà Aniana (~780) per menar-hi vida eremítica; després passà a Gellone (fundació del duc Guillem de Tolosa, el conqueridor de Barcelona), on observà la regla de sant Benet, de qui prengué el nom. Compilà un comentari de la regla esmentada a base de passatges concordants de les altres regles conegudes (Concordia regularum). Després de reformar monestirs de la Septimània i Aquitània passà al nord de l’imperi. Hi aconseguí i copià el text pur de sant Benet i hi afegí el text sencer de totes les altres regles, amb què formà el Codex regularum més complet conegut, tot això per fer veure l’excel·lència de la del seu patró. Recorregué molts monestirs del centre i del nord de l’imperi per tal de reformar-los. Fundà Inda (després dit Kornelimünster) vers el 816, que l’emperador volgué com a monestir modèlic. Reeixí a fer obligatòria la regla benedictina per a tots els monjos gràcies als sínodes d’abats reunits per Lluís el Piadós i als seus capitulars d’Aquisgrà de 816 i 817, on foren unificades les observances i foren aclarits punts obscurs de la regla. Aquesta legislació, anomenada sovint regla de Benet II, pot ésser considerada el primer costumari benedictí. L’emperador imposà Benet d’Aniana com a superior general de tots els monestirs: des d’aleshores hom podia començar a parlar d’un orde benedictí. Benet d’Aniana, juntament amb Nebridi, metropolità de Narbona, i Leidrat, arquebisbe de Lió, féu dos viatges a la Marca Hispànica per predicar-hi contra l’adopcionisme de Fèlix d’Urgell (contra el qual escriví una Disputatio). Per mitjà del reformador d’Aniana fou introduïda a Catalunya l’observança de la regla de sant Benet i dels capitulars del 816-817, com ho demostra algun còdex català conservat. Venerat com a sant, la seva festa era celebrada en alguns monestirs catalans. La seva festa se celebra l’11 de febrer.