Vida i obra
Vers el 1468 anà a la cort de Nàpols i fou acollit a l’Accademia Pontaniana, on fou elogiat en composicions de Sannazaro i Pontano, entre d’altres. El 1486 fou nomenat conservador del segell reial, i després (1495) fou secretari de Ferran II de Nàpols. En tenir lloc la invasió francesa acompanyà el rei a l’exili. Mort el rei i caigut el regne a mans franceses, se n’anà a Roma (1501-03). Tornà quan Gonzalo de Córdoba el feu governador de Nola.
És famós, sobretot, pel seu cançoner amorós i polític Primo libro di sonnetti e canzone titulado Endimione, de caràcter petrarquista, el qual tingué diverses fases de redacció (vers 1493-94, abans del 1506, abans del 1509). Fou publicat a Nàpols el 1506 i, ampliat,el 1509 (tingué diverses reedicions al llarg del segle XVI).
Consta de dos-cents catorze sonets, vint cançons, quatre sextines i cinc balades, i és format per dos grans blocs temàtics. El primer és de tema amorós, en què el poeta canta l’amor del poeta a una dama anomenada Luna, segurament de la família Chiaramonte o Montalto: Petrarca n’és el referent per bé que els models són clàssics (Virgili, Catul, Tibul, Ovidi i Properci).
El segon bloc és de poesia civil, política i panegírica: entre altres temes, s’hi lloa la gestió política dels reis napolitans, s’hi propugna una aliança de magnats italians contra Carles VIII de França, i acaba amb una galeria de retrats d’homes i de dones il·lustres (entre els quals abunden les nissagues nobles de la Corona d’Aragó —Vilamarí, Cardona, Milà, entre d’altres— i amics catalans del poeta —Castell, Felip—), personatges contemporanis, del regne de Nàpols, a més de la seva esposa, Peronella Vinyoles, i d’Alexandre VI; hi destaca la llarga cançó Aragonia (VI), amb ressons èpics, on exalça la dinastia napolitana “perché venne in Italia da la Iberia”.
No hi manquen al·lusions nostàlgiques a la seva Barcelona natal, ciutat que és homenatjada a la cançó XX (“Non temo homai, che’l pelago d’oblio”), en què pren com a model Horaci.
Aquesta obra gaudeix d’una important consideració dins la literatura italiana del Quattrocento. Fou la primera vegada que fou reprès el tema clàssic d’Endimió.
Bibliografia
- Barbiellini Amidei, B.: Alla Luna. Saggio sulla poesia del Cariteo. Florència, La Nuova Italia, 1999.
- Fenzi, R.: “Et avrà Barcellona il suo poeta. Benet Garret, il Cariteo”, Quaderns d’Italià, 7, 2002, p. 117-140.
- Parenti, G.: Benet Garret detto il Cariteo. Profilo di un poeta. Città di Castello, Leo S. Olschki Editore, 1993.
- Pèrcopo, Erasmo (ed.): Le rime di Benedetto Gareth detto il Chariteo. Nàpols, Tip. dell’Accad. delle Scienze, 1892.
- Segarra Añón, M.I.: Endimió retornat. Estudi sobre Benet Garret, “Il Cariteo”. Badalona, Omicron. (2007).