Fill d’un pintor i daurador bisbalenc. Anà amb un germà seu a Barcelona (~1838), on ambdós es dedicaren al daguerreotip. El 1852 feu, a Barcelona, la seva primera exposició pictòrica i un any més tard s’establí a Madrid —on freqüentà la classe de Carlos Luis de Ribera a l’Escuela Superior de Pintura y Escultura— i el 1858 anà a París, d’on passà a Roma el 1863.
Tornà a Barcelona (1869-70), on conegué el col·leccionista Leopold Gil, que el protegí. El 1882, esdevingué catedràtic a Llotja, on tingué per deixebles, entre altres, Lluís Graner i Antoni Ros i Güell.
Una inicial influència del natzarenisme es palesa, ja, al seu oli Colom a La Rábida (1858, Museu Provincial de Girona); sempre més fou un dels principals components del seu estil, especialment en els camps de la composició i de la temàtica. La seva pintura, eclèctica —també es nodrí del realisme—, es caracteritza per la seva sobrietat i se centra molt sovint en escenes històriques i religioses en interiors: Les germanes de la Caritat (1860, antiga col·lecció d’Antoni d’Orleans), Els darrers moments de fra Carles Clímac (1862, Universitat de Barcelona), L’església de Cervara (1864, Museu d’Art Modern de Barcelona) i la que es considera la seva millor obra, Translació del cos de Sant Francesc (1866, Museu d’Art Modern de Barcelona; medalla a París el 1866 i primera medalla a Madrid el 1867), totes curiosament centrades en una figura jacent. Les seves obres més vives són, però, els retrats de parents i amics, d’un realisme molt més espontani (Retrat vermell de la senyora Annita, 1872, Museu d’Art Modern de Barcelona; Autoretrat, 1880, Museu d’Art Modern de Barcelona, etc.). Conreà molt, malgrat el seu agnosticisme, la pintura religiosa i molt poc el paisatge.
Hom esmenta participacions seves a exposicions de Filadèlfia i Viena. Home retret i conscientment desarrelat del país, la influència del catalanisme l’induí els darrers anys de la seva vida a integrar-se a la cultura catalana.