Beniarjó

Municipi de la Safor, a l’horta de Gandia, a la dreta del riu d’Alcoi, prop de la confluència amb el Vernissa.

El regadiu aprofita l’aigua del riu d’Alcoi a través de la séquia comuna de Gandia i de la séquia d’en Marc; els conreus principals són els de tarongers i hortalisses, especialment tomàquets primerencs. Les terres, molt repartides, són explotades predominantment pels propietaris. Les activitats industrials són dependents de l’agricultura. La població, que el 1910 comprenia 969 h, ha anat augmentant des d’aleshores fins a arribar a 1 634 h el 1965. El poble (1 464 h agl [2006], beniarjoters ; 44 m alt.) fou una alqueria islàmica; lloc de moriscs, el 1609 tenia 160 famílies. Centre del conreu de canyamel, la senyoria pertangué des de poc després de la conquesta catalana a la família Marc. El 1425 Alfons IV en concedí a Ausiàs Marc el mer i mixt imperi, privilegi que ja havia tingut el seu pare Pere Marc. Formà part del ducat de Gandia. Resten les ruïnes del palau dels Marc, al costat de la primitiva capella de Sant Marc, que depenia de la parròquia de Gandia. El 1535 s’erigí en parròquia independent i rectoria de moriscs, amb els annexos d’Almoines (separat el 1574) i Pardines. L’actual església parroquial és dedicada a sant Joan Baptista. Dins el terme hi ha els despoblats de Pardines i de Vernissa.