A la península Ibèrica sorgiren com a conseqüència del procés d’ocupació de terres durant la reconquesta. N'hi havia de dues classes diferents: els propis i els comuns. Els primers eren béns del municipi com a entitat; els beneficis que hom n'obtenia (arrendament, explotació directa) eren destinats a cobrir despeses dels serveis públics. Els altres eren terres, deveses, prats o boscs que pertanyien a la col·lectivitat de veïns i eren destinats a l’ús directe, en utilització conjunta o bé repartits periòdicament entre la població a la sort o per torn; també podien ésser confiats, si més no en teoria, als veïns més necessitats. A partir del segle XVIII la necessitat creixent de terres de conreu féu que en fos propugnada l’abolició per tal de posar en circulació el major nombre possible de propietats ( desamortització). Carles III posà l’administració dels propis a les mans del Consell de Castella, i el 1770 disposà una liquidació parcial d’aquests béns, que restà pràcticament sense efecte. Les Corts de Cadis en disposaren la venda (1813), però la restauració absolutista del 1814 en deturà el procés; igualment succeí amb la decisió (1822) del govern liberal, en recuperar Ferran VII el poder absolut (1823). La desamortització de Mendizábal (1835), principalment eclesiàstica, dreçà també un pla de venda de béns comunals per a finançar-ne un altre de construcció de canals i camins; però no fou fins a la desamortització del 1855 que foren realment afectats: propis i comuns foren venuts indiscriminadament; només foren respectats els béns comunals que fossin efectivament utilitzats col·lectivament.
m
pl
Història