Berenguer de Vilaragut i de Boïl

(?, ? — ?, aprox. 1405)

Fill de Berenguer de Vilaragut i de Sarrià.

Durant la guerra de Castella prengué part en l’atac a Requena (1369), i jurà la pau d’Almazán (1375). Amb els seus germans Pere i Nicolau i llur parent Antoni, foren caps d’un bàndol contra Ramon de Riu-sec, els Centelles i molts d’altres. Mata d’Armanyac, muller de l’infant Joan, donà una sentència arbitral i els imposà treva (1377). La pau fou trencada seguidament (1378), i Berenguer i Ramon de Riusec arribaren a un duel personal, que tingué lloc a Barcelona, sense que hi hagués cap vencedor determinat (1379). Entretant, la muller de Berenguer, Alamanda de Boixadors i Carròs, com a hereva de la seva àvia Teresa Ximenis de Borriol, litigava pel castell de Borriol, que Teresa havia venut a d’altres; per això hagué d’hipotecar la baronia de Rebollet i Oliva (1382). Berenguer fou camarlenc de l’infant Martí. Hereu d’un terç de les baronies d’Albaida i Corbera, tingué plet amb Carrossa de Vilaragut, mentre que, pel fet de no haver signat la treva de Mata, era bandejat pel regne de València (1382). Sembla que també fou un dels processats per Joan I com a addicte a la reina Sibil·la (1387). Després segurament anà a les guerres sicilianes. Corbera fou donada a Carrossa, com també la jurisdicció d’Albaida, redimida a Berenguer (1387). Però el plet continuà encara fins a la mort d’ell. Deixà una segona muller, Constança d’Aragó, vídua d’Hug de Calverley. Nomenà successors els seus parents Ramon i Berenguer de Vilaragut, els quals litigaren tot seguit per la successió amb Carrossa i la seva família.