beribrace

f

m

Prehistòria

Individu d’un poble ramader que, segons l’Ora Marítima d’Aviè —única font que l’esmenta—, s’havia establert, vers els segles VI-V aC, a les contrades muntanyenques del nord-oest del País Valencià, al límit amb les de Castella i Aragó.

Hom sosté que els beribraces eren celtes que arribaren a la península Ibèrica als voltants del segle X aC (camp d’urnes) i que s’establiren de bell antuvi a l’Ebre, des d’on foren desplaçats cap al sud per la pressió d’altres pobles indoeuropeus (celta). Hom els vol trobar parentiu amb els bèbrices del nord del Pirineu, els bibroci de Bretanya i els bibraige irlandesos. L’arqueologia, però, no ha comprovat fins ara llur existència.