De família jueva, el seu pare s'uní a les brigades internacionals de la Guerra Civil Espanyola i a la resistència contra els nazis a la Segona Guerra Mundial, després de la qual inicià un pròsper negoci de comerç de fusta. El 1954 la família emigrà a Paris. Bernard-Henry Lévy estudià filosofia a l'École Normale Superieure, on tingué com a professors Jacques Derrida i Louis Althusser, els quals (sobretot el segon), juntament amb l'atmosfera del maig del 1968, marcaren el decantament esquerrà de la seva joventut. Graduat el 1971, formà part del Grup d'Experts, del líder socialista i futur president de la República François Mitterrand. Professor a la Universitat d'Estrasburg, amb la publicació de La barbarie à visage human (1977) es convertí, juntament amb André Glucksmann, en el més prominent dels anomenats "nous filòsofs" per la seva denúncia dels règims comunistes i del marxisme com una ideologia totalitària.
Fou objecte dels atacs de l'esquerra, predominant en la intel·lectualitat francesa, però també criticà la dreta en l'Idéologie française (1981) pels seus orígens, molt lligats amb el règim col·laboracionista de Vichy, i posteriorment també el fonamentalisme islàmic, en particular arran del cas Rushdie. D'ençà del desmembrament de Iugoslàvia, advertí de les pràctiques genocides a Bòsnia i Hercegovina en escrits i en els documentals Bosna! i Un jour dans la mort de Sarajevo (1993) i advocà per la intervenció militar internacional. Després dels atemptats de l'onze de setembre de 2001, donà suport a la intervenció i l'ocupació de l'Afganistan, però no ho féu en la de l'Iraq, tot i considerar-la moralment justificable però políticament errònia.
Esdevingut una figura pública envoltada de polèmica, s'ha manifestat sobre pràcticament tots els grans conflictes internacionals i ha criticat la posició europea en la defensa dels valors d'Occident, que ha qualificat de dubitativa. A banda de les obres esmentades, de la trentena de llibres publicats sobresurten Le Testament de Dieu (1979), en el qual s'enfronta a l'ascens del nihilisme pel fracàs de les ideologies optimistes, les novel·les Le Diable en tête (1984, premi Médicis), una ficció sobre la França posterior al 1945, Les derniers jours de Charles Baudelaire (1988), Le siècle de Sartre (2000), sobre l'impacte d'aquest filòsof francès, i el reportatge-assaig American Vertigo (2006).