Especialista en estudis bíblics, fou catedràtic d’exegesi bíblica a la Universitat de Nimega (1945). El 1951 fou nomenat arquebisbe-coadjutor i el 1955 arquebisbe residencial d’Utrecht. Creat cardenal per Joan XXIII (1960), fou un dels dotze cardenals del Consell de Presidència del Concili Vaticà II, on foren molt considerades les seves intervencions. Impulsor de l’aplicació de les directrius conciliars, a la seva iniciativa són deguts, en bona part, De Niewe Katechismus (‘El nou catecisme’) i, amb plena i activa participació dels diversos estaments de l’Església, el consell pastoral i el concili pastoral de l’Església dels Països Baixos. Renuncià a la seva seu el 1975.