Bernat de Ventadorn

(Ventadorn, Llemosí, principi del segle XII — monestir de Dalon, Perigord, f segle XII)

Trobador occità.

Sobre la seva personalitat hom només sap el que pot deduir-se de les seves obres i de les dades, no sempre segures, que proporciona una breu biografia seva escrita al s XIII pel trobador Hug de Sant Circ.

Hom calcula que la seva producció poètica —41 poesies— fou escrita entre els anys 1150 i 1180. Sembla que era d’ascendència humil, que s’inicià en la poesia per influència o mestratge del trobador Ebles II, vescomte de Ventadorn (l’obra del qual és perduda), a l’escola del qual manifesta de pertànyer. Sembla també que tres grans cicles de les seves cançons amoroses van dedicats a celebrar Margarida de Turena, muller d’Ebles III de Ventadorn (fill d’Ebles II), la famosa Elionor d’Aquitània, quan era muller d’Enric II d’Anglaterra (la qual cosa ha fet creure que Bernat de Ventadorn residí un quant temps a la cort d’aquest), i l’ambient de Ramon V, comte de Tolosa. Segons la biografia citada, es retirà al monestir cistercenc de Dalon, com Bertran de Born.

El seu cançoner és exclusivament dedicat a l’amor, sense concessions a altra temàtica o a gèneres objectius (sàtira política, moralització, planys, pastorel·les, etc), expressat sempre amb una elevada dignitat, però amb una total simplicitat, que fan d’ell un dels més característics representants del trobar leu, o dicció senzilla, en oposició a l’hermetisme, ja molt estès entre els trobadors del seu temps. Segons manifesta en diversos moments, només d’un amor sincer pot eixir una poesia autèntica, i, si ell és el millor dels trobadors, això és perquè és el més enamorat. La nostàlgia, la joia, la tristesa, l’abstracció dels sentits, etc, són estats d’ànim que el trobador expressa d’una manera eficaç i sempre bella en una poesia òrfena d’anècdota, però que pren de dades exteriors (la blancor de la neu, el vol de l’alosa, la fulla agitada pel vent, etc) matèria per a semblances que menen el pensament per uns camins essencialment irreals. La gran dignitat de la paraula, la perfecta estructura d’un estrofisme savi sense filigranes, un rimari elegant però no recercat i un constant equilibri en caracteritzen estilísticament l’obra, i ha estat considerat sempre el millor dels trobadors amorosos i un dels primers lírics de l’edat mitjana.

A Catalunya fou molt conegut i imitat des del segle XIII fins al XV, i degué gaudir d’una certa popularitat, puix que una de les cançons d’un drama assumpcionista valencià del començament del segle XV havia d’ésser cantada amb el so o la melodia d’una cançó d’aquest trobador. Es conserven dinou melodies seves amb notació.