Bernat Hug de Rocabertí i d’Erill

(?, 1415? — ?, 1479)

Poeta.

Fill de Guillem Hug de Rocabertí i de Pròixida, de la branca de Cabrenys. Professà en l’orde de Sant Joan, en la qual fou comanador d’Alfambra i de Montsó i castellà d’Amposta. Fou fidel a Joan II durant la guerra civil, on es revelà com un militar expert i de bon sentit estratègic: sembla que la seva acció fou decisiva en la batalla de Prats de Rei, o de Calaf (1465), on comandà l’ala dreta de l’exèrcit reial, i el 1467 fou fet presoner a l’acció de Viladamat, i després rescatat. El 1472 combaté al Rosselló contra els francesos, i poc després li foren encomanades missions diplomàtiques a la cort de Lluís XI. Intervingué a les corts des del 1477. Com a escriptor és autor d’una Estrampa , llarga poesia sobre les tres edats de la vida de l’home, i, principalment, d’un poema intitulat La glòria d’amor , en 1 544 versos de diverses mesures i precedit d’un pròleg en recargolada prosa. És dividit en parts anomenades dantescament Comèdies , i essencialment és un infern d’enamorats amb tramat mitològic i amb recòndites al·lusions que avui semblen enigmàtiques. En tot el poema hi ha una evident influència d’allò més extern de la Commedia de Dant i de diverses obres de Petrarca i de Boccaccio, a més de literals imitacions de versos d’Ausiàs Marc. Aquest lleuger i superficial renaixentisme inclou una curiosa barreja d’esments més o menys detallats de grans enamorats, com ara personatges de la mitologia, Tristany i Isolda, Lancelot, Jaufré Rudel, Alain Chartier, el gallec Macias, el portuguès João Lourenço de Cunha, herois de narracions de Boccaccio i d' El siervo libre de amor de Rodríguez del Padrón, i figures històriques, com segurament Frederic, comte de Luna, fill bastard de Martí l’Humà, i Violant Lluïsa de Mur. Fou publicada per H. C. Heaton el 1916 a Nova York.