Sacerdot catòlic i professor de filosofia de la religió a Praga (1805-20), hagué d’abandonar la càtedra per les seves tendències racionalistes. Oposat a l’idealisme kantià, volgué desenvolupar una filosofia científica amb la seva concepció de la lògica com a estudi de les “proposicions com a tals” o en elles mateixes (‘Sätze an sich’) en tant que quelcom objectiu, i amb la seva contribució a la fonamentació de les matemàtiques. Féu estudis de les paradoxes de l’infinit descobertes per ell i formulades clàssicament per Georg Cantor. Treballà també en funcions reals, convergència de sèries, etc. Les seves obres més importants són Wissenschaftslehre (‘Teoria de la ciència’, 1837) i Paradoxien des Unendlichen (‘Paradoxes de l’infinit’, 1851). Influí en l’escola de Franz Brentano, en la fenomenologia de Husserl i en la lògica formal.