Poden ésser criats en règim d’estabulació i de pastura, i són alimentats sobretot a base d’herba fresca, farratge i palla. La ramaderia de zebres és molt estesa a la República Sud-africana, sobretot després de l’obtenció del zebró o híbrid entre els cavalls i les zebres, amb la força d’aquells i la resistència d’aquestes a les malalties tropicals. La ramaderia d’ases, someres i muls, animals sobris i resistents, ha experimentat una gran minva a causa de l’expansió de la maquinària agrícola i del desenvolupament dels mitjans de transport, i només n'hi ha a les regions poc desenvolupades. Els països més importants quant a ramaderia d’ases i someres són Mèxic, la Xina i Etiòpia i, quant a ramaderia de mules, Mèxic, el Brasil i la Xina.
Als Països Catalans, han estat emprats gairebé exclusivament per al treball, però la cria i el comerç n'han estat importants. Les contrades pirinenques, malgrat que hi han estat preferits els bovins per al treball en terrenys pregons i humits, són el país de la cria cavallina, de l’Alt Empordà a la Vall d’Aran (Conflent, Cerdanya i Andorra, sobretot). L’obtenció de muls, abans a base de cavalls i someres, anomenats vulgarment matxos, tendeix a especialitzar-se en muls eguins, fills de guarans urgellesos i, sobretot, vigatans. Això fa que també es realitzi a compte de les eguassades, pirinenques o mallorquines. La recria és típica de la muntaya mitjana. Als Prepirineus, de la Garrotxa a l’Alta Ribagorça, és tradicional la del bestiar mular; en contrades reduïdes (Moianès, delta de l’Ebre), la del cavallí; els asinins eren molt estesos, de Vic a la Baixa Ribagorça, especialment als regadius del canal d’Urgell. El comerç se centrava a les grans fires d’Olot, Organyà i Salàs per a les regions pirinenques, i Verdú i Santa Coloma de Queralt per a les centrals i meridionals. Els venedors procedien de les comarques de recria, i abans, d’Occitània i fins de França (Poitou), i els compradors, de tots els Països Catalans (valencians en primer lloc) i, a més, aragonesos, navarresos i castellans. Pel port de Barcelona sortien guarans cap als EUA, Sud-àfrica i Austràlia, destinats a l’obtenció d’híbrids. Els firaires redistribueixen, doncs, les diferents espècies per al treball. Hom reserva als cavalls, cars de mantenir, les planes intrapirinenques i les hortes per la seva potència: Rosselló, Conflent, Cerdanya, Andorra, Empordà, Vallès, Horta, Ribera de Xúquer, Mallorca. Als muls, els sectors pendents i trencats, d’on la mecanització no els pot treure, però que es despoblen: Pallars, Vall d’Aran, Ribagorça, Solsonès, Noguera, Conca de Barberà, Camp de Tarragona, Ribera d’Ebre, Baix Ebre i Montsià (llevat el delta), Maestrat, Plana, Alcalatén, Camp de Túria, Vall d’Albaida, Safor, Alacantí, Baix Vinalopó, Baix Segura. Els ases abunden a les mateixes comarques i a les més pobres i endinsades a l’interior. La mecanització d’unes comarques i la despoblació de les restants ha originat una minva considerable en el cabal equí. El cens del 1971 hi enregistra uns 34 500 cavalls (16 400 al Principat, sense les comarques administrativament franceses i aragoneses), 74 500 muls (39 800 al País Valencià, 9 700 a les Balears) i 19 800 ases (9 900 al País Valencià).