També, com a objecte secundari, envers els sants, els mestres espirituals, els pares i la pàtria. En el bhakti envers Déu hom pot distingir, segons la intenció, el mukyā bhakti (principal), també anomenat ahaituki (desinteressat), nirgunā (absolut), rāgātmikā (d’afecte pur), parā, paramā, siddhā (transcendent i perfecte); i el gaumī bhakti (secundari), dit també haitukī (interessat, motivat), sagunā (mundà), vaidhī (formulista), aparā (imperfecte). És una de les vies de salvació de l’hinduisme, i els fruits del veritable bhakti són la perfecció, la immortalitat i la beatitud. L’experiència religiosa del bhakta transcendeix les limitacions del sistema filosòfic o de la secta religiosa a la qual pertany, i sovint produeix la coexistència conflictiva d’un teisme instintiu, abandonat a l’amor i a la devoció d’un Déu personalitzat juntament amb un monisme racional d’escola. Hom troba vestigis del bhakti en els darrers Upaniṣad, però floreix en el Rāmayana i, sobretot, en el Bhagavad-Gītā i, el Bhāgavata Purāna. A través del període Sūtra arriba a l’edat d’or de la literatura religiosa vernacla dels ss XIII-XVIII i fins als nostres dies. Un dels seus exponents contemporanis, hom el troba en el Gītānjali de Tagore.
m
Hinduisme