Els catàlegs de biblioteques, bé que en llur majoria no obeeixen a un mètode selectiu raonat, són, especialment en les grans biblioteques, veritables bibliografies generals de gran valor. Igualment poden ésser-ho els índexs de publicacions i les guies d’obres de referència. Els primers repertoris de caràcter bibliogràfic són els catàlegs sistemàtics de les biblioteques alexandrines compilats per Cal·límac al segle III aC i, en sentit ampli, les freqüents llistes de manuscrits dels monestirs medievals. La necessitat del repertori bibliogràfic no aparegué, però, fins al segle XV, amb la invenció de la impremta, moment que la identificació del llibre s’estabilitzà amb la identitat dels exemplars. Amb els títols de bibliotheca, catalogus, repertorium, index, inventarium, etc., començaren d’aparèixer les primeres bibliografies especialitzades (medicina, botànica, patrística, etc.), iniciades per la del benedictí Johann Tritheminus, abat de Spanheim, amb el Liber de scriptoribus ecclesiasticis (1494). La primera bibliografia universal és la de Konrad von Gesner, Bibliotheca universalis (1545), i la primera d’àmbit nacional la de l’anglès John Bale, Illustrium Majoris Britanniae Scriptorum... summarium (1557-59). A partir d’aquesta època es multipliquen les bibliografies per territoris: Catalogue of English Printed Books (1595) d’A. Maunsell, Biblioteca oriental y occidental (1629) d’A. de León Pinelo —la primera bibliografia americana— i Bibliotheca Hispana (1672-96) de Nicolás Antonio, entre d’altres. Al segle XVII comencen també d’aparèixer les revistes bibliogràfiques, com el Journal des Savants a França, les Acta eruditorum a Alemanya i les Philosophical Transactions a Anglaterra, i al segle XVIII el Catalogue hebdomadaire des livres nouveaux (1763), predecessor dels moderns butlletins de bibliografia comercial. A l’inici del segle XIX a França s’inicià la bibliografia corrent amb el “Journal général de l’imprimerie et de la librairie” (Bibliographie de la France), de caràcter professional. El llibreter parisenc Ch-J. Brunet edità, el 1810, el Manuel du libraire et de l’amateur des livres, repertori general d’obres escollides des de la invenció de la impremta, obra imitada a Alemanya per J.G.Th. Graesse amb el Trésor de livres rares et précieux (1859-69). Aquests darrers intents de bibliografia universal tingueren continuació, bé que amb diversitat de mètodes, en l’Institut International de Bibliographie, de Brussel·les, fundat el 1895, que intentava la formació d’un fitxer mundial d’obres impreses. El 1931 fou transformat en Institut International de Documentation, i el 1938 fou transferit a la Haia. Fracassat aquest primer intent, actualment la bibliografia tendeix a la formació de repertoris especialitzats per matèries i països. El 1947 la UNESCO propulsà la creació d’un catàleg col·lectiu europeu que actualment és encara en la primera fase de redacció dels catàlegs col·lectius nacionals.
Per a la bibliografia dels Països Catalans, a part la inclosa en les grans bibliografies hispàniques —Nicolàs Antonio, Bibliotheca Hispana (1672-96); D. Hidalgo, Diccionario general de la bibliografía española (1862-81); B.J. Gallardo, Ensayo de una biblioteca española de libros raros y curiosos (1863-89); P. Salvà i Mallen, Catálogo de la biblioteca (1872 i 1963); R. Foulché-Delbosc i L. Barrau-Dihigo, Manuel de l’hispanisant (1920-25, reimprès el 1959); A. Palau i Dulcet, Manual del librero hispano-americano (1923-27, segona edició en curs); E. Toda, Bibliografia espanyola d’Itàlia (1927-30); J. Simón Díaz Bibliografía de la literatura hispánica (1960-84)—, són bàsiques les obres següents: J. Rodríguez, Biblioteca Valentina (1747); V. Ximeno, Escritores del Reino de Valencia (1747-49); F. Latassa, Biblioteca antigua y nueva de los escritores aragoneses (1796), per als escriptors ribagorçans i d’altres territoris catalans annexats a Aragó; F. Torres i Amat, Diccionario de escritores catalanes (1836), obra augmentada amb un suplement per J. Corminas (1849); J. M. Bover i Rosselló, Biblioteca de escritores baleares (1868); J.E. Serrano i Morales, Reseña histórica en forma de diccionario de las imprentas que han existido en Valencia (1898-99); A. Elias de Molins, Diccionario de artistas y escritores catalanes anteriores al siglo XIX (1899); J. Ribelles i Comín, Bibliografía de la lengua valenciana (1915-84); M. Aguiló i Fuster, Catálogo de obras de lengua catalana impresas desde 1474 hasta 1860 (1923); J. Givanel, Bibliografia catalana. Premsa (1931-37); R. Tasis i J. Torrent, Història de la premsa catalana (1966); J. Molas i J. Massot i Muntaner, Diccionari de la Literatura Catalana (1979). Abans del 1936 havien aparegut una sèrie de volums de la Revista de Bibliografia Catalana (1901-1907), de J. Massó i Torrents, i de la Revista de Llibres (1925-26), continuació del Butlletí Bibliogràfic Català (1924-25), a part el Butlletí de la Biblioteca de Catalunya (1914-22).
Des del 1967 fins al 1980, i finançats pels editors catalans, l’Instituto Nacional del Libro Español publicà anualment el catàleg “Llibres en Català”, publicació de la qual es feu càrrec, l’any 1981, el Servei del Llibre del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Un altre servei, creat el 1981, l’Arxiu Nacional de Catalunya, ha començat a editar des del 1983 la Bibliografia Nacional de Catalunya, publicació periòdica que compila els registres bibliogràfics de tots els llibres, monografies i opuscles, escrits en qualsevol llengua, i d’extensió superior a les quinze pàgines impreses, editats al llarg de cada trimestre dins l’àmbit jurisdiccional de la Generalitat de Catalunya.