Eventualment, quan forma part d’un sistema biela-manovella , transforma el moviment de rectilini alternatiu en circular continu (motors de combustió interna, màquines de vapor, etc) o viceversa (compressors, bombes d’èmbol, serres alternatives, etc). Pel fet de transmetre el moviment, cal que les bieles siguin alhora lleugeres i resistents; per això són d’acers especials o de duralumini, obtingudes per estampació, i darrerament hom fa proves amb materials plàstics reforçats amb fibres de carboni. Consta d’una part central llarga i estreta en forma de tija, anomenada canya , que uneix els dos extrems, més amples, articulats, anomenats cap i peu . En la biela del motor de combustió interna el peu abraça el pern, que rep l’impuls del pistó; i el cap, que té generalment la meitat exterior, anomenada tapeta , desmuntable, abraça el colze del cigonyal. En els motors en estrella i en alguns motors en V, on actua més d’una biela sobre el mateix colze, hom recorre a la disposició d’una biela mestra , que conté el cap que abraça el cigonyal, i d’una o més bieletes articulades al cap de l’anterior per mitjà de perns. En la locomotora de vapor, la biela, unida a l’èmbol per la creuera i la tija , transmet el moviment per mitjà de la manovella a l’eix de les rodes motrius principals i per la biela d' acoblament el transmet de roda a roda. El dispositiu de creuera també és utilitzat en els motors marins. Les bieles esmentades treballen alternativament a tracció i a compressió i, a més —per l’acció de la força centrífuga—, a flexió, per la qual cosa la secció de la canya és generalment en I. La ruptura de la biela és produïda generalment per vinclament.
f
Tecnologia
Parts d’una biela de motor de combustió interna
© Fototeca.cat
Peça rígida, generalment metàl·lica i d’una gran resistència, que en molts mecanismes i dispositius transmet el moviment d’un òrgan a un altre.