El període és caracteritzat per la constant lluita entre aquestes dues tendències de la coalició, que impossibilità de realitzar la radical transformació que l’Estat espanyol necessitava per a convertir-se en un estat modern. Tanmateix, durant aquest Bienni fou promulgada una legislació progressiva que tingué transcendència en el desenvolupament posterior, especialment la llei bancària, la de ferrocarrils i la nova llei de desamortització preparada per Pascual Madoz. Durant aquest període les associacions obreres de Catalunya gaudiren d’una certa tolerància i es convertiren en les més importants de l’Europa continental; però, no aconseguiren llur reconeixement legal. La legislació progressista i les tensions socials —la vaga general catalana del juliol del 1855 i les posteriors vagues agràries de Castella— provocaren que Isabel II, pel juliol del 1856, eliminés del poder Espartero i encarregués el govern a O'Donnell. Les insurreccions populars contra aquesta decisió, especialment fortes a Madrid i a Barcelona, foren sufocades. Tres mesos després la reina substituí O'Donnell per Narváez.