La majoria són líquids incolors, volàtils i poc solubles en aigua. No condueixen l’electricitat i els més clorats no es degraden amb facilitat en l’ambient. A temperatures elevades i en presència d’aire formen dioxines i furans. En humans, la seva incorporació a través de l’alimentació (consum de peix) pot causar intoxicacions agudes no gaire importants, però exposicions repetides a petites quantitats poden provocar afeccions hepàtiques, neurològiques i, fins i tot, bronquitis cròniques. Són possibles carcinògens i actualment el seu ús és prohibit o molt restringit en molts països. A causa de la seva elevada afinitat, que aquests compostos presenten pels greixos, els éssers vius actuen com a filtre que va acumulant PCB. Per la seva naturalesa química i la seva persistència han estat classificats com a compostos orgànics persistents (COP) i, com a tals, es troben subjectes a les restrictives normatives que afecten els COP. El projecte científic Global-Soc de la Unió Europea (2001) mesurà el contingut de PCB atmosfèric en diferents indrets del planeta. Els resultats de l’estudi indiquen que a l’hemisferi nord, on es produïren i utilitzaren la majoria d’aquests productes, hi ha encara 84 tones de bifenils policlorats, mentre que l’hemisferi sud en conté 31 tones. No es disposa d’estratègies per a extreure aquests compostos dels cicles biològics.
m
Química