És un líquid clar, groguenc i amargant, de densitat compresa entre 1 008 i 1 050, de pressió osmòtica sensiblement igual a la sanguínia, de punt de congelació comprès entre -0,56 i -0,61°C i de pH al voltant de la neutralitat. La bilis és elaborada per les cèl·lules poligonals hepàtiques, transportada a través dels conductes biliars intrahepàtics als conductes hepàtics (cístic i colèdoc) i emmagatzemada a la bufeta o vesícula biliar. El fetge produeix la bilis de forma contínua, però la presència de l’esfínter d’Oddi, a la desembocadura del colèdoc, i de la vesícula biliar fa que solament passi a la llum de l’intestí prim quan en aquest hi ha aliments parcialment digerits. Les parets de la vesícula biliar, i en grau menor les dels conductes biliars, segreguen mucina i absorbeixen aigua, cosa que permet de distingir una bilis A o hepàtica , fluida i de color daurat, d’una bilis B o vesicular, més concentrada i de color verdós. La bilis es compon essencialment d’aigua, sals biliars, pigments biliars (bilirubina i biliverdina), àcids grassos, colesterina, lecitina, mucina i sals minerals. La concentració de tots aquests composts (llevat de l’aigua) és molt més elevada en la bilis B que no pas en la bilis A. La bilis, un cop vessada a l’intestí, gràcies a les sals biliars facilita la digestió i l’absorció dels greixos; també actua afavorint l’absorció de colesterina i de vitamines liposolubles, augmentant la motilitat intestinal, i com a agent antisèptic i bacteriostàtic sobre la flora microbiana intestinal.
f
Bioquímica