El mot fou introduït el 1802 simultàniament per Lamarck i per Ludolf Christian Treviranus. Tots els éssers vius presenten unes característiques comunes, quant a la seva composició química i funcions bàsiques. Estan constituïts per una o més unitats vitals que anomenem cèl·lules. Les cèl·lules obeeixen les lleis de la química i de la física i requereixen energia, que obtenen bé de la llum del sol, bé de les molècules d’aliment. Al mateix temps, totes les cèl·lules produeixen trifosfat d’adenosina (ATP), molècula d’alta energia, necessària per a aquelles reaccions que en requereixen elevades dosis. També contenen sistemes de replicació basats en les molècules DNA i RNA, sense les quals, ni la reproducció ni el creixement serien possibles. Una característica de tots els sistemes vius és l’autopoesi (concepte definit per Maturana i Varela el 1971), que és la capacitat d’autoreplicar-se i d’automantenir-se. Una de les manifestacions principals de l’autonomia dels sistemes vivents és que les seves propietats adquireixen sentit quan hom les considera com a funcionals, és a dir, quan hom les entén com a propietats útils per a l’organisme que les posseeix. Aquesta característica de les propietats dels éssers vius porta fàcilment a una interpretació teleològica que no té sentit en el món inorgànic.
Al llarg de la història de la biologia, aquest concepte ha format part gairebé sempre del concepte de vida i sovint ha anat acompanyat de l’admissió d’un principi immaterial en major o menor grau i, per tant, més enllà de la comprovació científica, el qual principi hom ha anomenat ànima, principi vital, impuls vital, etc. Només ben recentment, amb la formulació de les teories evolutives mecanicistes, hom ha arribat a una concepció científica coherent dels fenòmens biològics en la qual la funció o finalitat dels sistemes vivents és el resultat de la informació integrada en la sèrie de cercles cibernètics que constitueixen les successives generacions. En especial, de primer Charles Darwin i després els descobriments de la genètica moderna han permès aquesta formulació, i és per això que hom distingeix la biologia d’abans i de després de Darwin. A part les característiques esmentades, que han situat la biologia en una posició peculiar dins les altres ciències, com aquestes, la biologia començà per una fase de descripció d’organismes, la qual, a causa de la complexitat de la vida i de la gran diversitat de les seves manifestacions, ha estat especialment llarga. Abans d’arribar a una síntesi ha calgut descriure milions d’espècies vivents i fòssils. Ha calgut que la física i la química precedissin la biologia en el seu progrés a fi de poder-li donar una base sòlida en què fonamentar l’estudi analític dels sistemes vivents. En la fase descriptiva han estat, naturalment, l’anatomia i la sistemàtica les branques més esponeroses. L’anatomia ha progressat paral·lelament amb les tècniques que utilitza. La simple observació externa de les característiques morfològiques anà acompanyada cada vegada més de la dissecció esbrinadora de l’organització interna.
Els dos passos més importants en el progrés del coneixement anatòmic han estat, de primer, la invenció del microscopi òptic, i, més tard, la del microscopi electrònic. Gràcies al primer, des de mitjan segle XVII i durant tres segles hom ha anat precisant la constitució cel·lular dels ésser vius, l’estructuració en teixits dels òrgans dels pluricel·lulars i les característiques més generals de l’organització de les cèl·lules; des dels anys trenta, amb el microscopi electrònic hom disposa d’una eina que permet connectar el nivell anatòmic amb el d’organització molecular. L’altra branca descriptiva de la biologia, la sistemàtica, sobretot a causa de l’exploració cada vegada més completa de les terres i dels oceans, juntament amb les troballes de la paleontologia, ha reeixit a descobrir noves formes d’organismes. També la microscòpia ha ampliat notablement el coneixement biològic sobre l’enorme variació de sistemes vivents, en especial dels més simples, i encara molt més ho ha fet la biologia molecular, amb tècniques com ara la reacció en cadena de la polimerasa (PCR), que ha permès la classificació dels microorganismes a partir de l’estudi d’un determinat fragment d’àcid nucleic. Al llarg de la fase predominantment descriptiva de la biologia, bé que a un ritme molt més lent, també hi hagué progrés en el coneixement fisiològic. Fins al segle XIX, però, hom no pot parlar d’un progrés regular del coneixement del funcionament dels éssers vius.
En aquest sentit, el progrés de la bioquímica ha estat essencial, i actualment aquesta branca de la biologia fa un pas de gegant, en el nivell més bàsic, amb el desenvolupament de l’anomenada biologia molecular. Amb la formulació de les teories evolucionistes i, principalment en el transcurs del segle XX, amb el naixement de ciències biològiques modernes com la genètica i l’ecologia, la biologia entrà en una fase d’integració de conceptes, en part sintetitzadora de la informació recollida durant la fase purament descriptiva. En aquesta línia d’integració de conceptes, la consideració dels fenòmens biològics en el temps segons les dades fornides pels fòssils, juntament amb la necessitat d’establir una relació entre aquests éssers ja desapareguts i els actuals, com també dels actuals entre ells, conduí els biòlegs, de primer, a desenvolupar i, finalment, a acceptar la teoria de l’evolució com un fet central de la biologia; l’acceptació definitiva de la teoria evolucionista, principalment amb base darwinista, ha estat gràcies primordialment al fet que la genètica ha descobert un mecanisme per a explicar el procés evolutiu. Semblantment, la consideració de les vinculacions de tot ordre entre els organismes vivents i entre aquests i el medi ambient permeté l’estudi dels fenòmens biològics al més sintetitzador de tots els nivells, l’ecològic, en fer l’estudi dels ecosistemes, i això no solament en l’espai, sinó també en el temps. Precisament en aquest sentit d’integració progressiva de nivells hom sol parlar modernament de biologia molecular, biologia cel·lular, biologia d’organismes (que fóra la “biologia clàssica”), biologia de poblacions i biologia d’ecosistemes.
Com a ciència aplicada, la biologia es remunta a la prehistòria, amb la domesticació dels animals salvatges, el cultiu de plantes silvestres, la producció de begudes fermentades, de pa o algun altre aliment, o per a consum humà mitjançant processos que avui en dia anomenaríem biotecnològics; i ha tingut, i té, un fort impacte sobre la vida de la humanitat. Actualment aquest impacte és comparable al que produeix el desenvolupament de la tecnologia, de la física o de la química. Qüestions tan importants com la salut i l’obtenció d’aliments són objecte ja de tecnologies biològiques molt avançades. L’agricultura, l’aqüicultura, la zootècnia, la ciència dels aliments i la medicina, i les disciplines que hi estan relacionades, com la bromatologia, la fitopatologia, la patologia humana, la genètica aplicada a la millora animal i vegetal, la microbiologia industrial, les modernes bioenginyeria, bioinformàtica, etc, són els terrenys més fecunds i coneguts de la biologia aplicada, alguns, més antics que la mateixa biologia pura en el sentit en què avui és concebuda, des de temps remotíssims.
La història de la biologia
De l’antiguitat al Renaixement
Hom sol considerar que la biologia, com a ciència, neix al segle XVII, quan l’esperit racionalista cartesià rompé definitivament amb la vella tradició aristotèlica i escolàstica, bé que hi ha precedents en l’antigor clàssica i oriental i en els coneixements empírics derivats de l’explotació del món orgànic. Aristòtil (384-322 aC), precedit per metges il·lustres com Alcmèon de Crotona (s VI aC), Empèdocles d’Agrigent (~492-430 aC) o Hipòcrates de Cos (~459-377 aC), i àdhuc per algun pensador, com Anaximandre (~611-~547 aC), és comunament considerat com la figura cabdal del pensament biològic de l’antigor clàssica. Dugué a terme una tasca important en el terreny de la zoologia i, sobretot, en el de la sistemàtica. El seu enfocament teleològic de la natura (finalisme) i la seva doctrina de les tres ànimes (nutritiva, sensitiva i racional), atesa l’extraordinària influència que ell exercí en el món del pensament (aristotelisme), l’erigiren després, paradoxalment, en un autèntic fre per al progrés de la biologia. Teofrast (~370-285 aC) i Dioscòrides (s. I dC) en el terreny de la botànica (bàsicament aplicada) i, en el de la medicina, els anatomistes Heròfil (s. IV aC) i Erasístrat (s. III aC), de l’escola d’Alexandria, i Praxàgores de Cos (s. IV aC) i Galè (130-200 dC) completen el panorama de les grans figures de la biologia grega de l’antigor. L’aportació de Roma al pensament biològic, tanmateix ben poc brillant, restà pràcticament reduïda a la Historia naturalis de Plini el Vell (23-79 dC), les obres de Cels (s. I dC) i a una part de l’obra d’alguns agrònoms com Cató (234-149 aC), Varró (116-27 aC) i Columel·la (s. I dC). Durant l’edat mitjana la biologia pròpiament dita i la medicina (de sempre la més conreada de les seves branques) foren presidides per les idees d’Aristòtil i Galè, sobretot en el món cristià. Són remarcables, això no obstant, figures com Frederic II de Hohenstaufen (1194-1250), autor de l’obra De arte venandi cum avibus, l’interès biològic de la qual ultrapassa l’estrictament falconer, i Albert Magne (1206-1280), autor de De animalibus.
El món àrab omplí el buit existent entre el període hel·lenístic i el Renaixement, en part seguint també Aristòtil i Galè; feu remarcables progressos en medicina gràcies a Abū ‘Alī al-Husay ibn Sīnā (Avicenna) (980-1037), que escriví un tractat de medicina grega i àrab que fou vigent a les escoles de medicina europees fins al segle disset, Abū-l-Qāsim ‘Ammār ibn ‘Ali (Canamusali) (s. XI), Abū Marwān ibn Zuhr (Avenzoar) (1073-1162) i d’altres. El Renaixement i l’esperit de renovació que duia aparellat introduïren notables canvis en l’estantissa situació anterior. Hom començà a confiar més en l’observació directa que no pas en la lectura dels antics; els estudis anatòmics de Leonardo da Vinci (1452-1519) i sobretot d’Andreas Vesalius (1514-64), amb el seu De humani corporis fabrica (1543), són una prova ben clara d’aquesta actitud. Llur tasca, juntament amb l’obra zoològica de Conrad Gesner (1516-65), Ulisse Aldrovandi (1522-1605), i amb l’obra botànica d’Otto Brunfels (1488-1534), Andrea Cesalpino (1519-1602), Gaspard Bauhin (1550-1624) i encara d’altres, obriren la gran fase descriptiva de la biologia, dedicada sobretot als estudis anatòmics i sistemàtics. Paral·lelament, Miquel Servet (1511-53) i Gabriele Fallopio (1523-62) treballaren en el camp de la fisiologia en defensar l’un la possibilitat de la circulació pulmonar, i en estudiar l’altre el sistema nerviós i l’aparell reproductor. I Paracels (Theophrastus Bombast von Hohenheim, 1493-1541) inicià el camí de la quimioteràpia, suggerint l’ús de composts de mercuri i antimoni com a medicaments.
La biologia durant l’edat moderna
Durant la primera meitat del segle XVII les idees i les descobertes de Francis Bacon (Novum organum scientiarum, 1620) i sobretot de René Descartes (Discours de la méthode, 1637) i de Galileo Galilei, obriren les portes a la ciència moderna. L’observació, l’experimentació i la mesura substituïren definitivament l’explicació sobrenatural. Per això hom sol considerar la descoberta de la circulació sanguínia, efectuada per William Harvey (1578-1657) com a resultat d’observacions anatòmiques i d’experimentacions quantitatives i exposada en l’obra De motu cordis et sanguinis in animalibus (1628), com la fita que marca el naixement de la biologia com a ciència moderna. Les possibilitats que en aquest ambient d’observació i de recerca oferí la descoberta i el subsegüent perfeccionament del microscopi foren explotades a bastament, entre d’altres, per Robert Hooke (1635-1703) —el qual en la seva Micrographia (1665) descriví per primer cop la cèl·lula i li posà el nom, bé que no en copsà el paper biològic—, per Marcello Malpighi (1628-94), el “pare” de l’anatomia microscòpica, per Antony van Leeuwenhoek (1632-1723) —el més conegut microscopista de l’època, que esdevingué famós gràcies a les seves comunicacions a les llavors tot just fundades Royal Society (1660) i Académie des Sciencies (1666)— i per Jan Swammerdam (1637-80). Dues qüestions que dividiren les opinions dels biòlegs fins al segle XIX foren suscitades en aquesta època: la possibilitat de la generació espontània i els mecanismes de la reproducció. La vella doctrina del coàgul, que veia en el fetus el resultat de la mescla i l’ulterior desenvolupament dels “sèrums masculí i femení”, fou contradita per Harvey a De generatione animalium (1651), obra on gosava assegurar que tots els éssers provenen d’un ou: ex ovo omnia. La descoberta de l’’ou’ dels mamífers (1672) —en realitat, dels blastòcits— per part de Regnier de Graaf (1641-73) reforçà les idees de Harvey. L’ovisme, tendència que concedia a l’esperma un paper molt secundari, de simple activador (aura seminalis), es veié contradit per l’animalculisme, que plantejava els problemes a l’inrevés, quan Leeuwenhoek feu conèixer la descoberta dels espermatozoides (1677). Animalculistes i ovistes (tots en la línia de Harvey, això sí) defensaren la preformació del fetus (preformacionisme) en l’espermatozoide o en l’òvul —com fou el cas de Malpighi a De formatione pulli in ovo (1672)—, mentre que els partidaris de les aberrants idees clàssiques advocaren —i en això tenien raó— per l’epigènesi o formació de bell nou.
També en la línia clàssica eren els qui, enfront de les experiències (1668) de Francesco Redi (1626-97), defensaren la generació espontània, la possibilitat de la qual no fou definitivament desestimada fins a les experiències de Pasteur, dos segles més tard. Paral·lelament, Nehemiah Grew (1641-1712) intuí (1682), i Rudolf Jakob Camerarius (1665-1721) demostrà (1694), que les flors eren els òrgans sexuals de les plantes: les idees de Harvey es confirmaven cada cop més. El preformacionisme, el corrent culte de l’època, duia aparellat el fixisme: els individus preformats, a l’òvul o a l’espermatozoide, lògicament havien d’ésser idèntics als progenitors. John Ray fa la primera definició d’espècie i suggereix que els fòssils (nom que havia estat encunyat per Georgius Agricola el 1546) són restes d’animals d’èpoques anteriors. Els progressos de la sistemàtica permeteren d’encasellar, de “fixar”, cada espècie al seu lloc corresponent, allà on l’havia col·locada el “creador”. Carl von Linné (1707-78) fou —darrers anys de la seva vida a part— el més ferm defensor del fixisme. El seu Systema naturae (1735) i la nomenclatura binària, plenament vigent avui, que hi consagrà (havia estat introduïda per Gaspard Bauhin un segle abans), representà el pas més decisiu fet per la sistemàtica biològica i, indirectament, una remarcable contribució al fixisme, cosa, de fet, força paradoxal, perquè una sistematització ben feta més aviat desvetlla la idea de vincle filogenètic. Linné i els seus nombrosos seguidors consagraren la figura del naturalista viatger, dibuixada ja aleshores per homes com el botànic Joseph Pitton de Tournefort (1656-1708), la qual havia d’atènyer el punt màxim, potser, amb Friedrich Heinrich Alexander von Humboldt (1769-1859), quasi un segle més tard. Contràriament a Linné, una altra gran figura de l’època, típic exponent de la Il·lustració, Georges-Louis Leclerc, comte de Buffon (1707-88), autor de la monumental i en part pòstuma Histoire naturelle (1749-1804), gosà de manera prou clara de manifestar-se partidari del transformisme i, lògicament, de l’epigènesi. La frase de Leibniz ’’natura non facit saltus’ era traduïda per Buffon en un transformisme ben indiscutible, a la base del qual col·locava, paradoxalment, la ja en el seu temps força desprestigiada generació espontània.
Aquestes idees transformistes, que, de fet, havien estat apuntades per altres naturalistes (Pierre-Louis Moreau de Maupertuis [1698-1759] n’és un cas), prepararen el terreny, bé que no comportaven el concepte de progrés en la transformació, per a la revolució de l’evolucionisme, esdevinguda al segle XIX. També a Buffon devem la definició d’espècie vigent encara avui en dia, basada en la reproducció. En la més pura línia experimental cal situar René Antoine Ferchault, senyor de Réaumur (1683-1757), interessat tant per la física com per la biologia (fou un gran coneixedor dels insectes i estudià els fenòmens de la digestió), i sobretot Lazzaro Spallanzani (1729-99), un veritable científic en el sentit modern de la paraula. Bé que interessat sobretot per la fisiologia (són notables els seus estudis sobre la digestió), Spallanzani s’esmerçà també en la biologia general i reprengué les tesis antispontanistes de Francesco Redi, en franca oposició a Tuverville Needham (1713-81). La seva aportació més valuosa al coneixement biològic fou, però, la descoberta del veritable paper de l’esperma en la fecundació, en demostrar la inexistència de l’aura seminalis i la necessitat del contacte directe entre el líquid seminal i els òvuls. Preformacionista i ovista com era, però, menyspreà el paper dels espermatozoides. És així com el curiós maridatge entre preformacionisme i ovisme (o animalculisme), i entre epigenisme i espontanisme, continuava impedint als biòlegs de veure la igual importància d’òvul i d’espermatozoide (ovisme i animalculisme alhora) portadors d’un missatge genètic específic ancestral (preformació, fins a un cert punt), en la formació de novo (epigènesi, doncs) del nou individu. Lazzaro Spallanzani, que realitzà en amfibis els seus experiments sobre la fecundació, aconseguí, de passada, de fer una de les primeres inseminacions artificials (1777). Charles Bonnet (1720-93) sotragà els naturalistes del seu temps en descobrir (1740) la partenogènesi del pugó, més o menys sospitada per Leeuwenhoek i Réaumur. Preformacionista i encapsulista, Bonnet atacà enèrgicament tota generació espontània i es mostrà partidari decidit del fixisme, el qual, però, començà de trontollar a la llum del principi de continuïtat de Leibniz. En la línia d’aquest tingueren una gran importància les descobertes d’Abraham Trembley (1700-84), el qual estudià la biologia de les hidres d’aigua dolça, dels extraordinaris “animals-planta”, capaços de reproduir-se per gemmació i que tenien un poder de regeneració pràcticament il·limitat. Aquesta reproducció asexual de les hidres i la partenogènesi del pugó desconcertaren, tanmateix, els biòlegs de l’època. D’aquest desconcert, és a dir, del recel envers els partits presos i immutables, havien de sorgir les investigacions posteriors basades en l’anàlisi factual. Els treballs de Kaspar-Friedrich Wolff (1733-94) sobre el desenvolupament de l’embrió de pollastre (Theoria generationis, 1759) el portaren a concloure, contra l’opinió general, que no existia la preformació. No obstant això, l’epigenisme de Wolff atribuïa, un cop més, a forces metafísiques (vis essentialis) l’organització de l’embrió a partir de substàncies no organitzades provinents dels progenitors, i fou molt poc considerat.
Els estudis fisiològics feren, a la segona meitat del segle XVIII, progressos realment importants, d’acord amb la línia encetada, ja durant la primera meitat del segle, per Stephen Hales (1677-1761), el qual havia fet aportacions notables al coneixement de la fisiologia dels vegetals i dels animals. En els seus Elementa physiologiae (1756-66), Albrecht von Haller (1708-77) establí els principals processos fisiològics d’una manera realment moderna i bandejà les teories metafísiques sobre el capteniment dels músculs i dels nervis: “irritabilitat” dels músculs (contractilitat) i “sensibilitat” dels nervis (conductibilitat) són les funcions atribuïdes per primer cop a un teixit determinat de manera específica. Experiències i descobertes cabdals per a la fisiologia foren fetes, a la fi del segle, per dos homes no pròpiament biòlegs. Joseph Priestley (1733-1804) reeixí a obtenir oxigen pur (1774), bé que (d’acord amb la teoria del flogist, aleshores en voga, de Georg Ernst Stahl) cregué que era “aire desflogisticat”. Comprovà en ratolins i en ell mateix que aquell “aire desflogisticat” feia de molt bon respirar, mentre que l’"aire fix” exhalat pels animals era irrespirable. Conclogué, per tant, i en això fou el primer, que als pulmons tenia lloc un intercanvi gasós. El químic Antoine Laurent Lavoisier (1743-94) fressà els camins encetats per Priestley i donà sentit a les seves descobertes en anorrear la teoria del flogist. Determinà que l’aire atmosfèric contenia una cinquena part d’air respirable (l’aire desflogisticat de Priestley) i quatre cinquenes parts d’una mofette irrespirable, i conclogué que la respiració era una combustió que engendrava la calor animal, cosa que ja havia estat intuïda per Spallanzani. Els experiments de Lavoisier, basats, com els de Harvey, en la mesura, representaren un pas decisiu vers la formulació estrictament mecanicista (mecanicisme)) dels fenòmens vitals enfront de les teories metafísiques ((vitalisme)), ja aleshores en davallada. El 1789, Gilbert White publicà una sèrie de notes sobre la vida d’animals i plantes a Selborne, Anglaterra (The natural history and antiquities), que és el primer treball sobre ecologia de què hom té constància.
L’evolucionisme transformista del segle XVIII
Les idees transformistes de Buffon, Maupertuis i altres biòlegs del segle XVIII tingueren, al final del segle, un decidit defensor en Erasmus Darwin (1731-1802), i un seguit d’adeptes que, bé que de naixença i de formació setcentista, no es manifestaren fins al començament del segle XIX. Fou el mateix any 1800 que Jean-Baptiste-Pierre-Antoine de Monet, cavaller de Lamarck (1744-1829), exposà les línies mestres de la seva teoria transformista (lamarckisme), consagrada en publicar Philosophie zoologique (1809). Lamarck, que, a més, feu avançar molt el coneixement sobre els invertebrats (Histoire naturelle des animaux sans Vertèbres, 1815-22), formulà la primera teoria positiva sobre la transformació dels éssers vivents. Aquesta transformació, o evolució, tenyida de finalisme, era concebuda linealment, de manera que Lamarck veia una gradació d’éssers cada cop més perfectes, des del més simple fins al més complex, alterada només per les modificacions que els condicionaments ambientals introduïen. Aquesta gradació era conseqüència de l’adaptació progressiva, gràcies a l’acció d’uns hipotètics “fluids interns”, dels òrgans dels éssers vius a la funció que “havien” de realitzar (“la funció fa l’òrgan”); els condicionaments del medi introduïen, semblantment, modificacions en els òrgans, les quals, juntament amb les adaptacions, eren heretables (herència dels caràcters adquirits). Lamarck introduí, doncs, d’una manera ja del tot irreversible, la idea d’evolució dels éssers vius i es mostrà, naturalment, partidari de l’epigènesi. La seva posició, però, enfront de la que més tard tipificà Darwin, assenyalà el punt màxim del fracàs de l’actitud teleològica envers els processos vitals (l’òrgan evoluciona a fi d’adaptar-se), davant l’actitud epistemològica i mecanicista, típicament científica (l’òrgan evoluciona a causa de l’adaptació).
El gran detractor de Lamarck fou Georges Cuvier (1769-1832), que feu avançar enormement els estudis d’anatomia comparada (Leçons d’anatomie comparée, 1800-05) en formular el principi de la correlació de formes: un règim alimentari determinat, per exemple, comporta uns determinats tipus d’aparell locomotor (apte a capturar la presa escaient), de sistema dentari, d’aparell digestiu, etc, entre els quals són establertes correlacions indiscutibles. Aquest principi permeté que Cuvier pogués heure-se- les amb èxit amb els fòssils (Recherches sur les ossements fossiles, 1812-13) en ésser capaç de reconstruir-los a partir de fragments, i això fins al punt que esdevingué l’autèntic consagrador de la ciència paleontològica. L’enfocament que des d’aquest angle donà Cuvier a la sistemàtica zoològica (Le règne animal, 1817) fou decisiu. Hi incorporà els fòssils, la capgirà completament i feu palesa la inconsistència de la classificació lineal lamarckiana. Establí, doncs, la independència dels grups d’éssers vius actuals, cosa certa en línies generals, però, a més, negà que procedissin d’avantpassats, comuns o no, diferents d’ells, cosa que hom pot reputar de falsa. És així com el fixisme tingué en Cuvier un decidit defensor, tot i que, paradoxalment, ningú com ell no havia aportat un argument tan contundent a les teories transformistes: el testimoniatge del registre fòssil. Només uns hipotètics i indemostrables grans cataclismes anorreadors d’una part del món viu eren esgrimits per Cuvier com a argument justificatiu de l’existència d’éssers fòssils ben diferents dels actuals.
Al costat de Lamarck i de Cuvier destaca també la figura d’Étienne Geoffroy Saint-Hilaire (1772-1844), que maldà tota la vida per imposar la idea —no pas original seva: el mateix Goethe ja l’havia propugnada— de la unitat de pla dels éssers vius, si més no dels animals. L’anatomia comparada li permeté d’establir correspondències (analogies les unes, homologies les altres) entre òrgans “equivalents” d’animals diversos. Transformista com havia d’ésser i massa agosarat en alguna de les seves comparacions, Geoffroy Saint-Hilaire topà durament amb Cuvier. El camí del transformisme, però, ja començava d’ésser força fressat. El botànic Augustin P. de Candolle (1778-1841) introduí el terme taxonomia en el text d’un llibre que exposava magistralment els principis de la classificació, i començà la redacció d’una enciclopèdia de botànica (Podromus systematis naturalis regni vegetabilis), que no pogué veure completada, que havia de recollir totes les espècies vegetals conegudes.
El segle XIX i principis del XX: teoria cel·lular, evolucionisme i microbiologia
L’aparició de dues curtes publicacions, Beitrage zur Phytogenesis (‘Contribucions a la fitogènesi’, 1838) i Mikroskopische Untersuchungen über die Übereinstimmung in der Struktur und dem Wachstum der Tiere und Pflanzen (‘Investigacions microscòpiques sobre les coincidències en l’estructura i el creixement dels animals i les plantes’, 1839), assenyalà el llançament i la consagració quasi immediatament d’una doctrina de singular transcendència: la teoria cel·lular. Matthias-Jakob Schleiden (1804-81) i Theodor Schwann (1810-82), els autors respectius de les dues publicacions, conclogueren que la cèl·lula era la unitat estructural fonamental de la matèria viva. Bé que llur coneixement de la constitució de la cèl·lula era molt incomplet i àdhuc erroni, saberen comprendre el seu importantíssim paper i encetaren un camí ple de possibilitats: el de la citologia i de la histologia, amb tota llur significació biològica i fins tecnològica (tècnica microscòpica, tincions, etc.). La tradicional i insalvable barrera que fins aleshores havia separat animals i plantes desaparegué. Poc temps després (1855), Rudolph Virchow (1821-1902) pogué formular, fins a un cert punt parafrasejant Harvey, el seu principi omnis cellula ex cellula (‘tota cèl·lula ve d’una altra cèl·lula’). Aclarida, a més, la natura cel·lular dels òvuls i dels espermatozoides, l’epigènesi a partir de quelcom tan poc amorf (tan “preformat”, en definitiva) com una cèl·lula, esdevingué del tot raonable, sobretot a la llum dels treballs embriològics previs (Über Entwicklungsgeschichte der Tiere, 1828-37) de Karl Ernst von Baer (1792-1876).
La gran revolució de la biologia, però, no es produí fins el 1859, en ésser publicat The origin of species by means of natural selection. Amb aquesta obra Charles Darwin (1809-82) assentà les bases per a la consagració definitiva del transformisme (evolucionisme; darwinisme). El reconeixement de l’evolució biològica, qualitat inherent a la matèria viva i fins a un cert punt definidora, representà possiblement el pas endavant més important de la biologia. Darwin, a partir de la gran quantitat de material i d’observacions que havia aplegat durant la seva volta al món (1831-36) a bord del Beagle, i a partir també dels seus estudis sobre les varietats i races d’animals domèstics i de plantes conreades, conclogué que l’espècie no era immutable. Sembla que trobà un important desllorigador per al seu transformisme en l’obra de Malthus On the principle of population (1798). Comprengué que en la lluita per l’existència el triomf del més ben dotat era el mitjà de què es valia la selecció natural per a eliminar els individus febles o mal adaptats a una comesa determinada; les més elevades possibilitats de deixar descendència dels individus més ben dotats feien que les modificacions favorables que per qualsevol causa podien afectar un individu fossin seleccionades per la natura en inserir-les en una línia hereditària reeixida. A unes conclusions semblants arribà, simultàniament i independentment, Alfred Russell Wallace (1823-1913). Biòlegs i pensadors partidaris de les teories evolucionistes, com Ernst Haeckel (1834-1919), el consagrador (1866) de la llei biogenètica fonamental (l’ontogènesi recapitula la filogènesi; és a dir, l’embrió passaria per tots els estadis de l’evolució de l’espècie en el seu desenvolupament), ja formulada per Von Baer, i d’altres de detractors (per motius sobretot extracientífics) s’enfrontaren fins al començament del segle XX; mentrestant, diverses descobertes corregiren els errors de Darwin i confirmaren la validesa, en línies generals, de la seva teoria. Així, August Weismann (1834-1914) establí la independència del plasma germinal respecte al soma i postulà, per tant, que els caràcters adquirits no són heretables, amb la qual cosa descarregà el darwinisme del deix lamarckià que fins aleshores havia tingut (neodarwinisme). Fou la genètica, però, la disciplina biològica que consagrà definitivament les teories evolucionistes.
El 1865 Johann Gregor Mendel (1822-84) publicà la memòria Versuche über Pflanzen-Hybriden. Les lleis bàsiques de l’herència biològica hi eren formulades a partir d’estudis fets hibridant varietats de pèsol, però l’obra no fou presa en consideració: el 1900, tanmateix, Hugo de Vries (1848-1935), Karl Erich Correns (1864-1933) i Erich von Tschermark von Seysenegg (1871-1962) les redescobriren. Precisament fou De Vries qui, en publicar Die Mutationstheorie (1901-03), obra que introduïa el concepte de variacions sobtada i hereditària o mutació, començà d’aclarir el mecanisme de l’evolució, ni tan sols intuït per Darwin; Thomas Hunt Morgan (1866-1945), anys després, localitzà en els cromosomes del nucli cel·lular, descoberts el 1875 per Eduard Strasburger (1844-1912), els elements portadors del missatge hereditari o gens. El 1866, Haeckel encunyà el terme ecologia , per designar l’estudi de les relacions existents entre els diversos organismes i el seu ambient. L’aparició de The origin of species pràcticament coincidí amb les experiències (1860-64) amb què Louis Pasteur (1822-95) demostrà la inexistència de la generació espontània, si més no en les condicions actuals o de laboratori. Pasteur pogué fer els seus experiments sobretot gràcies al profund coneixement que tenia dels microorganismes, el paper biològic dels quals col·laborà en gran manera a aclarir, fins al punt d’ésser el consagrador de la ciència microbiològica: descobrí l’origen microbià de moltes malalties i feu importants recerques sobre fermentacions; s’esmerçà a trobar aplicacions pràctiques a les seves descobertes: vacunes, conservació d’aliments (pasteurització), etc. Fou el descobridor de la vida anaeròbia, que descrigué en Études sur la bière, ses maladies, et causes qui la provoquent. També observà que hi havia bacteris que morien quan se’ls feia créixer en presència d’alguns altres.
Pasteur, però, no copsà l’abast d’aquest descobriment, que al segle XX seria la base de l’antibioteràpia. El 1876 Robert Koch (1843-1910) demostren que els bacteris poden actuar com a agents específics de les malalties infeccioses. L’any següent aconseguí de fer créixer bacteris en cultiu axènic (pur), i el 1882 descobrí el bacteri causant de la tuberculosi, que és la primera malaltia humana que s’associa a un microorganisme específic. Serge Winogradsky i Martinus Willem Beijerink establiren el paper fonamental dels microorganismes en els cicles biogeoquímics dels elements més significatius amb relació als éssers vius (carbó, nitrogen i sofre). La derivació de la ciència química vers l’estudi dels constituents químics dels éssers vius menà al naixement d’una nova branca de la ciència biològica i, alhora, de la ciència de la química, la química biològica o bioquímica, promotors especialment remarcables de la qual foren Friedrich Wöhler (1800-82) i, sobretot, Carl Justus von Liebig (1803-73). La fisiologia, que especialment d’ençà de François Magendie (1783-1855) s’havia alliberat definitivament de tot vitalisme, i que gràcies al mateix Magendie i a Charles Bell (1774-1842) havia fet importants avenços pel que fa al funcionament del sistema nerviós, fou abocada per la bioquímica a un estudi cada cop més íntim del funcionament dels éssers vius. En aquesta línia de “fisiologia bioquímica” hom pot situar ja una part dels importants treballs de Claude Bernard (1813-78) sobre la digestió i sobretot sobre la funció glicògena del fetge, i també els de Charles-Edouard Brown-Séquard (1817-94) sobre endocrinologia (descoberta dels “missatgers químics” o hormones i de llur paper).
La biologia de l’indefinidament petit i de l’indefinidament gran ha estat la línia d’investigació portada pel segle XX. La biologia, que del començament del segle ençà ha tingut una expansió extraordinària, ha traslladat el front de les seves recerques, d’una banda, al camp de l’estructura de la cèl·lula i de la macromolècula, i de l’altra al camp de l’ecosistema. La millora de tècniques clàssiques i la introducció d’altres de noves proporcionen imatges molt més ampliades i fidels de la cèl·lula. Vers la meitat del segle hom descobreix que, més enllà de qualsevol classificació sistemàtica, hi ha una divisió bàsica de les cèl·lules en eucariòtiques i procariòtiques . Els avenços en genètica, biologia molecular i bioquímica permeten afinar l’anàlisi de la matèria viva, identificar-ne els principals constituents, i aprofundir el coneixement de la fisiologia cel·lular. La microbiologia té un desenvolupament espectacular des del començament del segle XX. El 1923 apareix la primera edició del Bergey’s Manual of Systematic Bacteriology, que basa la classificació, no sols en la morfologia dels bacteris, sinó també en les característiques dels cultius i sobretot en l’activitat metabòlica dels microorganismes. En aquesta mateixa dècada, l’ecologia comença a consolidar-se i a organitzar-se, i queda clar que el seu objectiu és l’estudi de les poblacions dels diversos biotops, llur equilibri i llur variació qualitativa i quantitativa en els ambients naturals.
Els desenvolupaments més recents: genètica, bioquímica i ecologia
Després de molt de temps, camps d’activitat biològica dels considerats tradicionals, com ara la morfologia o la sistemàtica, s’han replantejat els seus propis fonaments, tot cercant una integració amb els coneixements dels temes de biologia fonamental. En classificació animal, la introducció de les idees de la sistemàtica filogenètica (cladisme) ha comportat una reacció en contra de la taxonomia numèrica. Es basa en una valoració de vegades exclusiva de les dades morfològiques. Les recerques sobre l’origen de la vida coneixen el 1953 un important avenç en sintetitzar Stanley L. Miller per primer cop molècules orgàniques en el laboratori. Sorgeix, així, una nova disciplina científica, la química prebiòtica, que estudia l’evolució química prèvia a l’origen de la vida. Per altra banda, la descoberta de microorganismes fòssils (als més antics hom els atorga una edat d’uns 3.500 milions d’anys) obliga a reconsiderar els coneixements sobre la història de la vida. El 1969, James E. Lovelock formula la hipòtesi de Gaia, que considera la superfície de la Terra com un sistema integrat, en el qual els organismes vius i factors geològics del clima, com ara la composició de gasos de l’atmosfera, es troben interrelacionats i s’influeixen mútuament, contribuint a l’estabilitat del planeta. Això hauria mantingut constant la temperatura mitjana del planeta, malgrat que el sol hagi augmentat la seva radiació original en més d’un quaranta per cent. Paral·lelament es produeix un nou plantejament de les teories macroevolutives, vehiculat mitjançant la hipòtesi de Gould i Eldredge (1972) de l’equilibri a intervals, a la qual donen suport altres palenotòlegs com Stanley. Tot aquest corrent d’opinió es planteja la necessitat de dur a terme una nova síntesi evolutiva que doni més valor a les dades morfològiques i, sobretot, paleontològiques que la que, segons ells, donava la ja tradicional teoria sintètica.
La fisiologia animal ha avançat en alguns camps espectaculars, assistida tècnicament per l’enginyeria genètica, com és ara en l’obtenció d’interferons, d’anticossos monospecífics per mitjà d’hídrids cel·lulars, etc; la descoberta de les calones i la seva funció de control del creixement cel·lular, és una fita de la fisiologia cel·lular. Dins d’aquesta disciplina, la descoberta de noves molècules missatgeres del sistema nerviós ha obert el camp d’acció de la neurobiologia. La genètica, i especialment la dels microorganismes, ha avançat en el coneixement íntim del funcionament dels gens (exó, intró), i en la localització dels gens al llarg dels cromosomes (mapatge cromosòmic), la qual cosa ha estat fonamental per a l’enginyeria genètica. La biologia molecular, per part seva, ha aportat entre d’altres, els enzims de restricció, de gran transcendència per a les manipulacions del DNA. En citologia les idees de Margulis (1974) sobre l’origen procariòtic dels mitocondris i dels cloroplasts han modificat la qüestió de la transició procariotes-eucariotes, en la mesura que l’explicació podria estendre’s a d’altres constituents de la cèl·lula superior.
Però és en el camp dels coneixements ultrastructurals on la citologia s’ha convertit en un valuós instrument d’altres disciplines (bioquímica), gràcies a les innovacions tecnològiques, com ara els anomenats marcadors de membrana i la incorporació dels raigs X a la microscòpia electrònica analítica. Aquesta darrera tècnica consisteix, bàsicament, en el reconeixement dels elements de la mostra (mapping) a partir de l’anàlisi de la longitud d’ona o de l’energia dispersiva. Els resultats de la recerca en genètica i biologia molecular se superposen, en part, i es complementen. El 1974 hom descrigué el nucleosoma, subunitat fonamental de la cromatina. El 1977 hom donà a conèixer una altra descoberta important, l’estructura dividida dels gens estructurals. Tanmateix, són sens dubte els resultats de l’enginyeria genètica els que han despertat més expectació. La seqüenciació gènica, aplicada de primer als procariotes i després als eucariotes, ha permès la clonació, és a dir, l’obtenció de còpies idèntiques d’un determinat organisme. Partint d’animals més inferiors, s’han obtingut ja els primers resultats en mamífers (ratolins). El 1995 hom publica per primera vegada la seqüència genètica completa de dos organismes vius, els bacteris Haemophilus influenzae i Mycoplasma genitalium. Malgrat que hom pugui pensar que actualment la biologia només pot avançar a escala molecular, de tant en tant es produeixen descobertes sorprenents, com ara noves espècies d’organismes o fins i tot la descripció d’un nou fílum el 1995.
La biologia als Països Catalans
Als Països Catalans el conreu de les ciències biològiques, bé que ha abastat totes les disciplines, s’ha centrat d’una manera especial entorn de la botànica pel que fa a la biologia pura, i de la medicina i l’ecologia pel que fa a la biologia aplicada. Deixant de banda les èpoques que hom no pot parlar encara de biologia com a ciència en el sentit actual de la paraula —Arnau de Vilanova, per exemple, pertany plenament a aquest període—, l’aportació dels Països Catalans al pensament biològic ha estat discreta, més en la línia de la consolidació que no pas en la d’obertura de fronts de recerca. És sobretot a través de la Institució Catalana d’Història Natural (fundada el 1899), de la Societat Catalana de Biologia (fundada el 1912), filial de l’Institut d’Estudis Catalans, i especialment a través dels establiments docents i d’investigació oficial (universitats de Barcelona i València, Laboratori Municipal de Barcelona, Junta de Ciències Naturals de Barcelona, Laboratori Aragó de Banyuls de la Marenda, Institut Botànic de Barcelona, Centres del CSIC, etc.), que els Països Catalans han canalitzat, durant l’actual segle, la seva aportació al pensament biològic.
Taula cronològica dels principals avenços de la biologia
- 1543 A. Vesalius publica De humani corporis fabrica, el primer tractat acurat sobre anatomia humana.
- 1553 M. Servet descriu la circulació menor pulmonar a Christianismi restituti.
- 1604 H. Fabricius De formata foetu, un dels primers estudis detallats d’embriologia.
- 1628 W. Harvey exposa la descoberta de la circulació sanguínia.
- 1651 W. Harvey descriu la diferenciació dels òrgans en el desenvolupament embrionari.
- 1661 M. Malpighi empra el microscopi per a l’estudi d’animals i plantes
- 1665 R. Hooke observa les parets cel·lulars del suro i dóna nom a la cèl·lula
- 1674 A. van Leeuwenhoek descriu per primera vegada els protists (protozous) que troba en una gota d’aigua de pluja
- 1735 C. Linné publica Systema Naturae i es consagra la nomenclatura binària
- 1740 Ch. Bonnet demostra experimentalment la partenogènesi en el pugó.
- 1749 Buffon dóna la definció moderna d’espècie i inicia la publicació de la Histoire naturelle, générale et particulière.
- 1768 L. Spallanzani descriu uns experiments que refuten la generació espontània.
- 1785 L. Spallanzani aconsegueix la inseminació artificial d’una gossa.
- 1802 J. B. Lamarck i G. R. Treviranus encunyen el mot biologia.
- 1804 N. de Saussure demostra que les plantes utilitzen el CO2 de l’atmosfera i el nitrogen del sòl.
- 1805 G. Cuvier estableix les bases de l’anatomia comparada.
- 1817 G. Cuvier publica Le règne animal distribué d’après son organisation, inici de la paleontologia
- 1836 T. Schwann descobreix la pepsina, el primer enzim animal conegut
- 1838 M. J. Schleiden elabora la teoria cel·lular per a les plantes.
- 1839 N. J. Purkinje encunya el mot protoplasma. T. Schwann elabora la teoria cel·lular per als animals.
- 1844 R. A. von Kolliker demostra que l’òvul és una cèl·lula.
- 1857 L. Pasteur, iniciador de la microbiologia, estudia les fermentacions i rebat l’espontaneisme.
- 1859 Charles Darwin publica On the Origin of Species.
- 1865 J. G. Mendel formula les lleis de l’herència biològica. C. Bernard publica Introduction à l’étude de la médecine expérimentale. J. von Sachs descobreix la funció de la clorofil·la i la seva localització, en els vegetals, a l’interior d’uns corpuscles.
- 1882 H. W. Flemming descriu els cromosomes i la mitosi.
- 1884 H. Ch. Gram desenvolupa la tinció que du el seu nom.
- 1885 P. Ehrlich descobreix la barrera hematoencefàlica.
- 1887 E. van Beneden descobreix que cada espècie té un nombre fix de cromosomes.
- 1888 P. Roux descobreix que la diftèria no és causada directament per un bacteri, sinó per la toxina que produeix.
- 1891 Ch. Brown-Séquard desenvolupa la concepció de les secrecions internes (hormones). E. A. von Behring i S. Kitasato descobreixen la seroteràpia
- 1892 D. Ivanovskij descobreix els virus filtrables.
- 1894 E. Fischer estableix la natura i l’especifitat dels enzims.
- 1897 E. Buchner demostra que l’extret cel·lular de llevat catalitza la fermentació de la glucosa.
- 1898 Benda descobreix els mitocondris i els posa nom.
- 1899 J. Loeb realitza la partenogènesi artificial de l’eriçó de mar
- 1900 H. de Vries, C. Correns i E. Tschermak redescobreixen, separadament, les lleis de Mendel. K. Landsteiner defineix els grups sanguinis dels sistemes ABO en els grups humans. F. Hopkins descobreix el triptòfan, el primer aminoàcid essencial que hom coneix.
- 1901 Emmerich i Low descobreixen el primer antibiòtic, la piocianina. H. de Vries introdueix el concepte de mutació
- 1902 E. H. Starling i W. M. Bayliss descobreixen la primera hormona, l’adrenalinaCh. Richet descobreix els anticossos.
- 1903 A. Wright descobreix els anticossos
- 1904 S. Ramón y Cajal estableix la teoria de la neurona
- 1905 Stevens i E. B. Wilson demostren que la determinació del sexe és vinculada als cromosomes.
- 1907 Pavlov estudia els reflexos condicionats. R. Harrison fa els primers cultius de teixits
- 1908 G. H. Hardy i W. Weinberg estableixen els principis de la genètica de les poblacions.
- 1910 T. H. Morgan demostra en la mosca del vinagre (Drosophila) la teoria cromosòmica de l’herència. E. Bataillon estén la partenogènesi artificial als vertebrats.
- 1911-12 C. Funck descobreix les vitamines.
- 1916 Clementa estableix la teoria de les successions de les comunitats naturals
- 1921 H. Spermann descobreix, en el tritó, el mecanisme de l’organització embrionària.
- 1924 A. I. Oparin expressa per primer cop en un escrit que la vida a la terra s’origina per evolució química.
- 1925 A. J. Lotka publica Elements of Physical Biology, que és un primer intent de biomatemàtica.
- 1926 T. Sverdberg construeix la primera ultracentrifugadora. J. B. Summer obté el primer enzim cristal·litzat: la ureasa.
- 1927 H. J. Muller provoca les primeres mutacions artificials en la mosca del vinagre.
- 1928 A. Fleming descobreix la penicil·lina.
- 1931 V. Volterra formula matemàticament la competència entre organismes.
- 1933 F. Kogl aïlla les auxines i en determina la composició química. E. Ruska construeix el primer microscopi electrònic
- 1934 Gause enuncia el principi ecològic que dues espècies similars no poden ocupar el mateix nínxol ecològic per períodes llargs de temps.
- 1935 W. M. Stanley cristal·litza per primer cop el virus del mosaic del tabac. K. Lorenz publica un estudi general sobre el comportament social dels animalsA. Szent-Györgyi identifica quatre àcids que participen en la respiració de la cèl·lula muscular; és l’inici de la descoberta del cicle de Krebs.
- 1937 H. A. Krebs descobreix el cicle d’oxidació i producció d’energia dels aliments, que té lloc en totes les cèl·lules.
- 1939 G. Pincus realitza la partenogènesi artificial del conill
- 1940 G. W. Beadle i E. L. Tatum estableixen la teoria “un gen, un enzim”. A. Fleming, H. W. Florey i E. Chain aïllen per primera vegada la penicil·lina i n’aclareixen la constitució.
- 1941 G. W. Beadle i E. L. Tatum demostren que els gens controlen les reaccions químiques que tenen lloc a les cèl·lules.
- 1944 O. T. Avery, C. Macleod i M. MacCarthy descobreixen el paper planificador de l’àcid desoxiribonucleic o DNA.
- 1945 S. Luria indica que el material genètic dels bacteriòfags es barreja amb el dels bacteris que ataquen
- 1947 E. Tatum i J. Lederberg descobreixen la recombinació genètica a Escherichia coli. A. R. Todd aconsegueix sintetitzar ADP i ATP, substàncies emprades per la cèl·lula en el transport d’energia.
- 1951 J. F. Bonner demostra que els mitocondris realitzen la fosforilació oxidativa.
- 1952 J. Lederberg descobreix que els bacteròfags poden transferir material genètic d’un bacteri a un altre. També introdueix el terme plàsmid per designar els fragments de DNA extracromosòmics presents en els bacteris.
- 1953 J. Watson i F. Crick proposen una estructura de doble cadena helicoidal per a l’àcid desoxiribonucleic o DNA.
- 1954 D. J. Arnon descobreix que la fotosíntesi té lloc als cloroplasts i n’estudia el mecanisme.
- 1955 H. Fraenkel-Conrat descobreix que els virus es componen d’una coberta proteica, no infecciosa, i d’un àcid nucleic, que n’és la part infecciosa.
- 1956 M. Calvin estableix la seqüència de les reaccions de la fotosíntesi.
- 1957 A. I. Oparin exposa la teoria dels coavervats sobre l’origen de la vida. A. Gierer i G. Schramm determinen l’estructura dels virus. G. Hutchinson defineix el nínxol ecològic. A. Isaacs i J. Lindemann descobreixen els interferons.
- 1958 I. Darevskij descobreix el primer exemple d’espècie de vertebrat que només té femelles, que es reprodueixen per partenogènesi.
- 1961 M. Nirenberg i S. Ochoa interpreten el codi de bases dels àcids nucleics.
- 1965 R. Holley i el seu equip determinen per primera vegada la seqüència d’un àcid nucleicH. Ris i W. Plaut descobreixen que els cloroplasts de les algues tenen el seu propi DNA.
- 1967 A. Kornberg, R. Shiseimer i M. Goulian sintetitzen els àcids nucleics d’un virus. Ch. T. Caskey, R. E. Marshall i W. Nirenberg troben proves que el codi genètic és un sistema universal utilitzat per tots els éssers vius. W. Arber descobreix els enzims de restricció.
- 1969 Beckenwith i el seu equip isolen el grup de gens que constitueixen l’operó “lac” del cromosoma d’Escherichia coli.
- 1970 L. Margulis publica Origin of the Eukariotic Cell, on explica l’endosimbiosi com a mecanisme evolutiu.
- 1971 P. Berg inicia els treballs d’enginyeria genètica.
- 1973 M. Brown explica la funció dels receptors LDL de la membrana cel·lular com a primer pas per a determinar el metabolisme del colesterol. S. H. Cohen i H. W. Boyer construeixen DNA sintètic i funcional a partir de fragments provinents de dos plàsmids diferents.
- 1974 A. E. Jacobs i W. Hedges descobreixen els transposons
- 1976 D. Stehelin isola el primer oncogen
- 1978 Edwards i Steptoe assisteixen el primer naixement d’un bebè fecundat extrauterinament.
- 1979 Ilmensee i Hoppe reïxen en una trasplantació nuclear en ratolins. A Warraona, Austràlia, es descobreixen els fòssils més antics, que corresponen a uns bacteris de fa aproximadament 3.5000 milions d’anys.
- 1980 M. Cline i els seus col·laboradors transfereixen un gen d’un ratolí a un altre i aconsegueixen que mantingui la seva funció en aquest. Ch. Weismann aconsegueix un interferó humà sintetitzat en bacteris.
- 1982 Primera trasplantació de teixit a una glàndula suprarenal en un cervell humà viu en un pacient afectat per la malaltia de Parkinson, a l’Institut Karolinska d’Estocolm
- 1983 E. Marshall trasplanta un embrió humà d’una dona fèrtil a una dona estèrilK. B. Mullis descobreix la reacció en cadena de la polimerasa, mètode que permet ampliar milers de vegades un fragment d’àcid nucleic, formant un polímer que repeteix la seva seqüència.
- 1984 C. Wood i col. porten al món el primer bebé procedent d’un embrió congelat, al Queen Victoria Hospital de Melbourne.
- 1985 M. Barbacid demostra la relació directa existent entre els agents cancerígens i els oncogens (teoria oncogènica del càncer).
- 1986 R. A. Weinberg i el seu equip descobreixen un gen capaç d’inhibir el creixement; es tracta del gen supressor del retinoblastoma
- 1987 D. C. Page descobreix el gen que inicia la diferenciació sexual masculina en els mamífers.
- 1988 Es patenta el primer animal transgènic, una rata.
- 1995 Hom obté per primer cop la seqüenciació d’un genoma complet, el del bacteri Haemophylus influenzae. P. Funch i R. M. Kristensen descobreixen un nou fílum animal.