Les propietats blanquejants de certes substàncies ja eren conegudes a l’antiguitat. Egipcis, fenicis, grecs i romans produïen gèneres de lli blancs, però no és conegut amb certesa el procediment que empraven. Potser aconseguien el blanqueig a base de successives immersions de la tela en lleixius fets amb cendres de diverses plantes i l’exposició posterior al sol sobre l’herba. Aquest procediment, generalitzat a l’edat mitjana, perdurà fins al s XIX. El descobriment del clor a la segona meitat del s XVIII féu que aquest fos introduït com a blanquejant industrial, però, a causa d’haver d’ésser produït a la mateixa nau de blanqueig, tenia l’inconvenient de perjudicar els treballadors; aquest desavantatge fou reduït amb l’ús de l' aigua de Javel , fabricada per absorció del clor en dissolució alcalina, i, posteriorment, de les pólvores de blanqueig. Vers el 1920 fou introduït com a blanquejant el peròxid d’hidrogen, quan fou possible d’obtenir-lo a bons preus per mètodes electrolítics. El blanquejant més emprat és l' hipoclorit de sodi (NaClO), que, juntament amb els de calci i potassi, és la base dels lleixius moderns emprats tant en l’àmbit domèstic com en l’industrial. Altres blanquejants oxidants són el clorit de sodi (NaClO 2 ), emprat per al cotó i per al paper, que deu la seva activitat al diòxid de clor (ClO 2 ) que forma en descompondre's; el clor, emprat per al blanqueig de la pasta de paper, de la farina i també dels tèxtils, bé que no pot ésser usat sobre fibres animals, car les destrueix, i àdhuc debilita les vegetals; els peròxids, que, malgrat no ésser tan blanquejants com els anteriors, són molt emprats per la durada de llur efecte, sobretot el peròxid d’hidrogen (blanquejador universal), emprat per a blanquejar diverses fibres tèxtils, plomes, vori, ossos, pells, fusta i, en general, tots els materials que són destruïts pel clor i pels hipoclorits. En el cas dels tèxtils i del paper, els blanquejants han d’ésser eliminats un cop assolit el grau de blanqueig desitjat, per tal d’evitar el deteriorament per un efecte excessiu, sigui per un rentat a fons o bé per reacció amb tiosulfat de sodi, que actua com a anticlor. El bisulfit de sodi, l' hidrosulfit el diòxid de sofre , envasats en forma líquida, són els agents de blanqueig reductors més emprats. Els blanquejants comercials solen ésser servits ensems amb detergents i altres substàncies (alcohols grassos, olis sulfonats, sals), que asseguren una major penetració en el teixit i un cert control en el procés de blanqueig.
m
Química