Antigament el blanquer era un menestral que adobava les pells amb tanins vegetals (roldor, sumac i escorces) després d’haver fet els treballs de ribera, neteja i eliminació de substàncies no útils (pèls, etc.) fins a obtenir pells “en blanc” —d’on deriva el nom de l’ofici—, que eren lliurades a l’assaonador. Els blanquers s’organitzaren en gremi a Barcelona i a Perpinyà al segle XIII. A València, la blanqueria musulmana fou continuada pels menestrals cristians al segle XIII i rebé, com a Barcelona, ordinacions de Joan I (segle XIV). A Palma (Mallorca), blanquers i assaonadors units obtingueren ordinacions el 1420.
La indústria catalana de la pell tingué un bon mercat al nord d’Àfrica fins al segle XVI. Els blanquers treballaven a les grans ciutats i vora els corrents d’aigua. Disposaven de grans obradors col·lectius (Mur de la Blanqueria a València, blanqueries del Joncar a Barcelona, blanqueries de Perpinyà) i d’un sistema de repartiment de les primeres matèries, així com del dret d’inspecció sobre els cuirs, concedit per Martí l’Humà. Al final del segle XV començà una etapa de decadència dels gremis de blanquers prolongada fins a mitjan segle XVII, en què es reorganitzaren a Barcelona (1646), a Palma (1649) i a Igualada (1693). En aquesta darrera ciutat tingueren una nova expansió a partir del segle XVIII, així com a Valls, a Reus i a Vic. Els gremis vigatans de la pell, existents des del segle XIII, s’especialitzaren i el 1695 se separaren dels assaonadors i el 1746 dels aluders, que eren els més importants de Catalunya. A les poblacions petites, però, un mateix menestral es dedicava a totes les especialitats del treball de la pell, i àdhuc a la fabricació de sabates (confraries de Sant Marc). A la fi del segle XVIII es produí la reagrupació de blanquers i assaonadors. La unió fou duta a terme a Vic el 1793, i a Barcelona entre el 1789 i el 1826. Alguns gremis de blanquers han perdurat fins avui.