blocatge cardíac

m
Patologia humana
Fisiologia

Estat en què el teixit de conducció del cor (nòduls sinusal i auriculoventricular, fascicle de Hiss i fibres de Purkinje) falla en la transmissió normal dels impulsos elèctrics des de l’aurícula als ventricles.

Com a conseqüència, el ritme cardíac sol resultar alterat i es produeixen arrítmies diverses. Les causes principals són: insuficiència coronària, toxines d’origen infecciós, productes tòxics i trastorns endocrins i nutricis. La seva diagnosi correcta és realitzada mitjançant l’electrocardiograma. Els blocatges cardíacs més importants són: el blocatge sinusal, en què l’impuls resta blocat en el nòdul sinusal, i pot ésser total o parcial; el blocatge auriculoventricular, en què l’impuls provinent de l’aurícula es bloca en el nòdul auriculoventricular; s’anomena incomplet de primer grau quan la transmissió de l’impuls només resulta frenada, de manera que malgrat el retard es transmeten els impulsos; el blocatge és incomplet de segon grau quan algun impuls queda blocat, bé de manera sobtada, bé després que els impulsos precedents hagin sofert retards d’intensitat creixent (fenomen de Wenckebach); el blocatge és complet o de tercer grau quan no passa cap impuls de l’aurícula als ventricles, fet que ocasiona una aturada cardíaca transitòria, que provoca una crisi de Stokes-Adams, la qual cedeix en adoptar el cor un ritme diferent, generalment nodal, característic per la seva baixa freqüència (de 30 a 40 pulsacions per minut); i el blocatge de branca o intraventricular, en què l’estímul deixa d’ésser conduït per alguna de les divisions o branques del fascicle de Hiss, dreta o esquerra, que van al ventricle corresponent. El trastorn fa que els ventricles bateguin asincrònicament, ja que el blocat rep l’estímul amb retard des de la branca que funciona.