El blues procedent del folklore negre rural és posterior als cants de treball (work songs) i als negro-spirituals. Els blues primitius, de forma predominantment vocal, utilitzen l’estructura de les balades anglosaxones. Els temes de blues són la desesperació, la desgràcia, la frustració, el treball mal pagat, l’ésser estimat perdut i d’altres realitats quotidianes. El blues clàssic, contemporani del ragtime, consta de tres versos: els dos primers repetits, i el tercer, que rima amb els dos anteriors, completa el sentit. Aquesta frase repetida s’incorpora en forma de riff en el jazz instrumental. Musicalment consta de tres períodes AAB, de quatre compassos, en cadascun dels quals dos són ocupats pel text i dos per una resposta vocal o instrumental. Durant les interrupcions (breaks), els intèrprets cantaven o improvisaven amb la guitarra, l’instrument habitual dels cantants de blues. Més tard, petites bandes o orquestres acompanyaven el blues, que adquirí un caràcter marcadament instrumental.
Els anys trenta aparegué un tipus de blues anomenat rhythm-and-blues. Aquestes diferents formes de blues coexistiren sovint. El mode melòdic és determinat per les blue notes. El blues és a la base del rock-and-roll i, en menor grau, de la música pop. Entre els bluesmen més destacats cal esmentar Ma Rainey, Bessie Smith, Big Bill Bronzy, Blind Lemon Jefferson, Memphis Slim, John Lee Hooker i B.B.King.