Bocairent

Municipi de la Vall d’Albaida, al centre de la vall de Bocairent , la qual, encerclada per les serres d’Ontinyent (Alt de la Creu, 955 m) i la serra de Mariola i els seus contraforts (serra de Fontfreda o del Somo, 1 093 m), constitueix la divisòria d’aigües entre les conques dels rius Vinalopó, d’Albaida i Xúquer.

Els rius Vinalopó i Clariana neixen dins el terme. Hom conrea només el 20% del territori, a causa del seu caràcter muntanyós; la resta és coberta de boscs de pins i alzines (5 284 ha) i d’extenses àrees de matolls (2 388 ha), en part aprofitades per pasturatges. L’agricultura es concentra a les parts més planes i vora els rius; hi ha 1 453 ha de secà i 493 ha de regadiu, que aprofita les aigües derivades del Vinalopó i de diverses fonts. Els conreus més estesos són els cereals i els arbres fruiters, especialment la pomera, a les àrees de regadiu, i els cereals i l’olivera i la vinya associades, a les de secà. Predomina el règim d’explotació directa. L’activitat econòmica bàsica és la indústria, de llarga tradició, que ocupa el 70% de la població activa. Els establiments tèxtils dedicats a la producció de regenerats de llana, especialment mantes, començaren a funcionar abans que els d’Alcoi i, modernitzats al s. XX, assoliren el màxim desenvolupament entre el 1940 i el 1960. No ha assolit el nivell de desenvolupament de nuclis tèxtils immediats a conseqüència de la crisi tèxtil i de la competència d’altres nuclis veïns més ben comunicats (com Ontinyent); ocupa actualment més de 1 000 treballadors, distribuïts en nombroses fàbriques petites. Hi ha també indústria paperera i derivada de la fusta. La població tingué l’increment màxim al llarg del s. XVIII; a partir del 1950 s’ha accelerat el procés de concentració al nucli urbà: el 1940 la població dispersa representava el 30,6% del total, el 1960 el 15,7%, i el 1981 el 7,5%. La vila (4 191 h [2006], boquerentins ; 680 m alt.), construïda radialment entorn de l’església, esglaonada als vessants d’un petit turó, és situada vora la carretera d’Ontinyent a Villena. D’origen islàmic, la carta de població fou atorgada el 1255. Fou vila reial amb vot a corts. El 1370 la Universitat de Bocairent comprà el lloc d’Alfafara i el 1381 el castell i la vila de Banyeres de Mariola. El 1555 fou fundat un convent d’augustinianes. L’església parroquial de l’Assumpció, consagrada el 1516, fou refeta al s. XVIII. Bocairent no s’uní als agermanats, per la qual cosa obtingué de Carles V el mercat setmanal el dimarts. Per Sant Blai hi ha les tradicionals festes de “moros i cristians”. Dins el terme han estat trobades restes ibèriques, especialment l’anomenat lleó de Bocairent; hi ha també unes coves, probablement d’origen prehistòric, conegudes amb el nom de Casetes dels Moros. El municipi comprèn les caseries de Reiner, del Poblet dels Ferrers i del Racó dels Cirers, a més de l’ermita de Sant Tomàs, el santuari del Sant Crist del Calvari i les masies del Somo i de Buixcarró.