La geografia
El nucli territorial de Bohèmia sol identificar-se amb el territori més occidental de l’actual República Txeca, actualment inclòs dins les regions administratives (kraje) de Středočeský o Bohèmia Central, Jihočeský o Bohèmia Meridional, Plzeňský, Karlovarský, Ústecký, Královéhradecký, Liberecký, la meitat de Vysočina i la major part de Pardubický, a més del districte metropolità de Praga, la capital. A partir del segle X, la història de Bohèmia es troba estretament lligada a la de Moràvia —regió integrada també majoritàriament per txecs— i, tot i que menys, amb una part de Silèsia.
Fisiogràficament és constituïda pel massís de Bohèmia, el massís hercinià més gran d’Europa, conjunt d’alineacions muntanyoses —Selva de Bohèmia a l’W; Krkonoše i Jeseník, a l’E; les muntanyes Metal·líferes (Krušné Hory), al N; turons Txecomoravians (Česko-moravská Vrchovina), al S— que forma un quadrilàter de direccions NW-SE i NE-SW. Aquest quadrilàter enquadra una conca interior amb sediments secundaris i terciaris poc potents, que permeten l’aflorament de vastes porcions del sòcol primari. Al N i al NW, els massissos eruptius de Doupovské i České Strědohoří s’han inserit en els materials terciaris de la fossa tectònica que s’estén als peus de les muntanyes Metal·líferes i que constitueixen una conca lignitífera important. Aquests fenòmens eruptius són l’origen de nombroses fonts termominerals, com les de Karlovy Vary i Mariánské Lázně.
Bohèmia forma una conca hidrogràfica regada pel curs superior de l’Elba (Labe), l’Ohře i el Vltava, i hom pot distingir-hi diferents conjunts regionals: al NW, la fossa tectònica recorreguda per l’Ohře i el Bílina i les muntanyes que l’envolten; al NE, la fèrtil plana agrícola regada per l’Elba; a l’E, la conca de Plzeň (Pilsen) i els monts Brdy; al S, la conca de České Budějovice, amb nombrosos llacs i aiguamolls, poc desenvolupada industrialment.
Té un clima continental, les muntanyes són cobertes de bosc, la fusta del qual és aprofitada. L’agricultura és molt desenvolupada a les valls dels rius —bleda-rave, patates, arbres fruiters i lli a l’Elba, llúpol a l’Ohře—, i hi ha vinya a la plana Mělník; el bestiar boví i el porcí són abundants per tota la regió.
La mineria, actualment encara d’una certa rellevància, fou essencial per a la industrialització, especialment el carbó de les conques de Kladno-Rakovník, Plzeň i Žacléř i els lignits de la fossa tectònica del NW (Sokolov, Chómutov, Most i Ústí nad Labem), així com també el ferro de les muntanyes Metal·líferes i de Bohèmia central (Ejpovice, Březina), que donaren origen a les indústries metal·lúrgiques (Kladno, Beroun, Králuv, Dvur, Hradec Králové, Plzeň, Chómutov) i mecàniques (factoria Skoda, actualment a Mladá Boleslav) en un país on les petites ciutats d’antiga tradició industrial són molt nombroses. Les sorres de quars, molt pures, de les valls dels rius Ohře, Bílina i Luzická Nisa, i els caolins de la conca de České Budějovice han donat origen a les indústries de vidre i cristall i de porcellana. Té anomenada la cervesa de Bohèmia, centrada a Plzeň, a Praga i a České Budějovice.
Les principals poblacions són Praga, capital de Bohèmia i de la República Txeca, Ústí nad Labem, Plzeň, České Budějovice, Hradec Králové (ciutat industrial) i Karlovy Vary i Mariánské Lázně (localitats balneàries). Fins el 1945 la població d’origen alemany hi fou important sudet. És la regió més poblada i desenvolupada del país i ocupa una posició estratègica primordial a Europa.
La història
Evolució territorial de la corona de Bohèmia fins el 1732
© Fototeca.cat
Els primers habitants coneguts de Bohèmia foren els bois (boii), d’origen cèltic, dels quals procedeix el nom del país. Posteriorment (segle I aC) fou ocupada pels marcomans, poble germànic. No ha estat precisada la data del començament de la penetració de les tribus eslaves, intensificada al segle VI, entre les quals prevalgué la dels txecs, que constituïren la base de la població. Bohèmia sofrí la dominació dels àvars, contra els quals tingué lloc el gran aixecament eslau del principi del segle VII; al segle IX depengué de la Gran Moràvia i en rebé el cristianisme que hi havien portat els missioners bizantins Ciril i Metodi; aquest darrer probablement batejà Bořivoj, duc dels txecs i primer històricament comprovat de la dinastia dels premíslides, fundada, segons la tradició, per Přemysl al segle VIII. Després de la desaparició de la Gran Moràvia (vers el 907), Moràvia seguí la sort —amb èpoques de separació— de Bohèmia, la qual s’anà consolidant políticament; el 975 fou fundat el bisbat de Praga. Els ducs reconegueren en diverses ocasions la sobirania del Sacre Imperi Romanogermànic.
La dignitat reial no restà definitivament establerta fins a Otakar I (1198) i confirmada, juntament amb l’autonomia del país, per l’emperador Frederic II (1212). Sota Venceslau III (1230) s’intensificà la penetració alemanya a Bohèmia. En temps d’Otakar II (1253-78) assolí una gran expansió i s’estengué per Àustria, Estíria, Caríntia i Carniola. Però, abandonat per la noblesa, aquest rei fou vençut per Rodolf I d’Habsburg, rei de Germània, que l’obligà a restituir les possessions austríaques. La dinastia dels premíslides desaparegué al començament del segle XIV, i fou substituïda per la de Luxemburg (1310). Amb aquesta, Bohèmia assolí la màxima puixança, especialment amb Carles IV (1346-78), el codificador de les lleis i els costums de Bohèmia i fundador de la Universitat de Praga, que s’annexà la Baixa Lusàcia, Brandenburg i nous ducats de Silèsia —la major part de Silèsia havia estat incorporada pel seu antecessor Joan de Luxemburg—. Carles IV promulgà la Butlla d’Or (1356), que convertia el rei de Bohèmia en un dels set electors de l’Imperi.
Durant el regnat de Venceslau VI (1363-1419) esclatà la guerra civil entre els txecs i els alemanys, els quals havien assolit una gran preponderància, sobretot entre la noblesa cortesana i la burgesia. La resistència eslava contra la dominació germànica inicià el desvetllament de la consciència nacional txeca. De primer aquesta adoptà la forma de moviment de reforma teologicoreligiosa de caràcter herètic davant de Roma, dirigida per Jan Hus i Jeroni de Praga, influïts per les doctrines de Wycliffe, que convertiren la Universitat de Praga en la base de l’acció politicoreligiosa. El moviment hussita, de moviment teològic sortit dels nuclis cultes universitaris, es convertí en moviment popular, barreja d’aspiracions nacionals i socials. La Bíblia fou traduïda al txec, i com a símbol d’autonomia txeca hom tornà a la comunió sota les dues espècies. Hus i Jeroni de Praga foren degradats i cremats a Constança (1415). Mort Hus, l’agitació de Bohèmia es convertí en guerra civil entre txecs i alemanys, i la noblesa cortesana i la burgesia majoritàriament alemanya foren perseguides i delmades pels txecs. El compromís amb Roma a través de l’acord de les compactata (1436) fou la fi de la guerra.
En acabar la guerra desaparegué la dinastia dels Luxemburg, la influència alemanya fou atenuada i la corona restà a les mans dels nobles, un dels quals, l’hussita moderat Jordi de Poděbrad (1458-71), governà el país afavorint l’actitud antigermànica i adversària de Roma i de l’Imperi i fundà la impremta de la qual sortí el primer llibre imprès en txec: Kronika Tropanska. Però per les diferències religioses amb els nobles catòlics la corona fou atorgada als Jagellons de Polònia, els quals reuniren les corones d’Hongria i de Bohèmia. Aquesta darrera era constituïda a la fi de l’edat mitjana per la Bohèmia estricta i els “països socis”: Moràvia, Silèsia i Lusàcia. El 1526 entrà a regnar la dinastia dels Habsburg —que es mantingué al poder fins el 1918— per matrimoni d’Anna Jagelló. La influència del protestantisme s’estengué amb força (Rodolf II hagué de concedir, el 1609, la llibertat de culte), juntament, però, amb una nova accentuació de la influència germànica.
En aquest marc es desencadenà la guerra dels Trenta Anys (1618-48) entre catòlics i protestants de tot Europa. Els nobles de Bohèmia s’aixecaren contra el rei Ferran II (defenestració de Praga, 1618), i el destituïren. Això no obstant, aquest aconseguí de derrotar els protestants a la batalla de la Muntanya Blanca (1620). A partir de llavors s’inicià una nova època, caracteritzada per la persecució dels protestants, només atenuada per l’edicte de tolerància de Maria Teresa (1740-80). Durant la segona meitat del s. XVIII i la primera del s. XIX foren freqüents les revoltes dels camperols de Bohèmia, ofegades per les tropes austríaques (1775-1821).
La industrialització de Bohèmia (vers el 1840 hi havia unes 1.300 fàbriques i uns 150.000 teixidors de cotó) afavorí també la formació d’un proletariat modern, promotor de diversos aixecaments, com el de Praga del 1844. El primer moviment revolucionari que el 1848 promogué Àustria tingué lloc a Praga. Un comitè format per representants de la burgesia i de la noblesa txeca i alemanya adreçà a l’emperador una petició en la qual reclamava una constitució. La pagesia s’adherí al moviment revolucionari exigint la supressió de les prestacions personals. Un moviment independentista s’inicià també el 1848 amb la lluita per un règim federal a Àustria i per la igualtat de les llengües txeca i alemanya. Pel juny del 1848 començà a Praga un congrés de polítics eslaus format per la noblesa terratinent i la burgesia per a discutir el problema de la Unió i de l’Imperi Austríac. Simultàniament, entre el poble la tensió política es resolgué en moviment revolucionari. El congrés eslau restà suspès i els seus dirigents s’adheriren a la política imperial i exigiren l’acabament de la lluita revolucionària. En organitzar-se el dualisme constitucional austrohongarès, Bohèmia restà sotmesa igualment a Àustria per la constitució del desembre del 1867.
A les darreres dècades del segle XIX Bohèmia esdevingué un país industrial important: la meitat de la població txeca estava lligada a la indústria. Praga, Ostrava, Plzeň (Pilsen) i Kladno havien esdevingut grans centres fabrils. Bohèmia posseïa una potent indústria metal·lúrgica, mecànica, química, tèxtil, del calçat, etc. Tenia, a més, grans explotacions hulleres. Les empreses industrials més importants i les banques principals pertanyien als austríacs i als alemanys; però, tanmateix, la burgesia txeca esdevenia cada cop més nombrosa. L’agricultura continuava exercint un paper important en l’economia de Bohèmia. Un terç de les terres conreades del país era propietat de 250 famílies de l’aristocràcia, mentre que una desena part de tota la superfície conreada era dividida en 700.000 parcel·les de propietaris pagesos, petits i mitjans, amb un màxim de 5 ha. La burgesia txeca, urbana i rural, s’esforçava per arribar a suplantar la burgesia austríaca i els funcionaris del seu govern. Tot i lluitar contra el domini austríac, no volia trencar amb la monarquia dels Habsburg, perquè temia perdre el mercat austrohongarès. A més, la monarquia servia els seus interessos en la lluita contra la classe obrera txeca; per això limitava el moviment d’alliberament nacional a uns fins molt estrictes, vagament polítics i estretament culturals. Anava contra les aspiracions del poble a la creació d’un estat de Bohèmia independent i només tendia a la reunió de les províncies txeques en una sola regió que continuava formant part d’Àustria-Hongria, però amb una administració autònoma.
Aquesta idea era dels líders Franz Palacky i František Ladislav Rieger. El 1878 fou fundat el partit socialdemòcrata txec, d’on sorgiren ben aviat figures com Vaclav Zápotocký. El 1879 s’imposà el govern conservador d’Eduard Taafe, que es guanyà els txecs oferint al baró de Prạzâk un ministeri al govern central de Viena. Sota el govern Taafe, la llengua txeca fou admesa en l’administració oficial i els tribunals de justícia (1880), i els txecs obtingueren el restabliment de la Universitat de Praga (1882). Ben aviat la col·laboració txeca fou ultrapassada per un enfrontament polític obert des del 1893 entre els vells txecs (Palacky i Rieger) i els joves txecs (Gregr i Harold).
La radicalització política de Bohèmia abocà a la reforma electoral del ministre president Max von Beck (1907), i, bé que encara el pes germànic al Reichsrat, és a dir, al parlament imperial, continuà més important que l’eslau, aquell mateix any augmentà considerablemnt la representació txeca a Viena, particularment la del partit agrari i la de la socialdemocràcia. El problema nacional tingué diverses alternatives fins que, arran de la guerra europea de 1914-18, s’inicià una àmplia campanya pels països aliats, en què participaren els líders nacionals Tomáš Masaryk i Eduard Beneš, que el 1918 aconseguiren la formació i el reconeixement de la República Txecoslovaca (Txecoslovàquia), on restà integrada Bohèmia amb un paper predominant.
Acabada la Segona Guerra Mundial tingué lloc des de Bohèmia l’èxode massiu de la població sudet. Amb la creació de les províncies de Bohèmia Occidental, Bohèmia Oriental i Bohèmia Septentrional, la divisió administrativa del règim comunista txecoslovac (1946-90) reflectí en certa manera l’existència de Bohèmia, diferenciada de Moràvia (amb la qual formava la República Socialista Txeca) i Eslovàquia.
Després de l’escissió de Txecoslovàquia (1992), el territori de Bohèmia passà a formar part de la República Txeca. La nova divisió administrativa vigent des del 2000 només manté els noms de les províncies de Bohèmia Central i Bohèmia Meridional.