De nom Mošé ben Naḥman, fou anomenat també Nahmànides
i, en sigla, RaMBaN
. Destacà en el judaisme com a filòsof, talmudista i cabalista. Pel seu gran prestigi fou cridat a una controvèrsia pública celebrada a Barcelona (1263) en presència de Jaume I i de Ramon de Penyafort. La part cristiana hi era representada pel dominicà convers Pau Cristià. Hom conserva d’aquesta disputa, en la qual ambdós contrincants es consideraren guanyadors, una versió llatina i una altra d’hebraica, aquesta escrita pel mateix Bonastruc de Porta. Les autoritats eclesiàstiques, però, l’obligaren a exiliar-se; després d’una breu estada a Castella i a Provença, es traslladà (1267) a Palestina. De la seva producció exegètica són notables els treballs sobre la Bíblia (especialment el Peruš ‘al ha-Torà
, comentari al Pentateuc) i el Talmud. Com a filòsof, malgrat que era un admirador de Maimònides, es contraposà a les seves tendències intel·lectualistes i derivà cap al camp de la càbala, en el qual compongué un musta ǧāb
per ésser recitat a primer d’any, la mostra més antiga de la poesia cabalística peninsular. Altres obres cabalístiques són Oṣar ha-ḥayyim
(‘Tresor de la vida’) i Děrašà
(‘Investigació’). És autor també de nombroses obres didàctiques —entre altres, Igguéret ha-qódeš
(‘Epístola de la santedat’), Torat ha-adam
(‘La llei de l’home’)— i de diverses poesies sagrades.