Documentat des del començament del segle XIV a la Xina, poc temps després passà a l’arxipèlag del Japó, i allà es combinaren les dues formes de cultiu que aprengueren dels xinesos: la imitació de la natura i les formes harmonioses; no fou fins al segle XIX que arribà a Occident. No hi ha cap espècie d’arbre que no pugui ésser objecte del bonsai si les seves arrels es poden posar en un test i el seu tronc es pot anar podant repetidament. El resultat d’aquest tractament no és el mateix per als fruits, flors i fulles ja que no s’enriqueixen tan de pressa com el tronc i les branques.
Hom classifica els arbres de bonsai, segons l’alçada, en mame (de 5 a 10 cm), ko (de 15 a 25 cm), chiu (de 30 a 40 cm), dai (de 45 a 100 cm o més), i segons l’estil en vertical, formal i informal; inclinat; cascada i semicascada; doble tronc, bosc, arrels sobre roca, i arrossegat pel vent. El tipus de suport és molt important en un bonsai: el test ha d’ésser aproximadament la meitat o un terç de la capacitat de la part superior de l’arbre, i ha de tenir forats suficients per a mantenir una bona circulació d’aire.