És un territori de sorra i argila ondulat i inclinat vers el llac, vora el qual s’estenen aiguamolls salabrosos, i és travessat pels rius Komadugu Yobe, Komadugu Gana i Ngadda. Hi ha una vegetació d’estepa al nord i de sabana i bosc clar al sud. Els recursos econòmics són l’agricultura (cotó, cacauets, goma aràbiga, arròs, mill) i la ramaderia bovina i equina. És poblada per negres (kanuris), tuàregs, àrabs; la població és de majoria musulmana. Les principals localitats són Maiduguri i Nguru —terminals de ferrocarril—, i Potiskum, Damaturu, Dikwa.
Les primeres notícies de l’antic imperi de Bornu daten del segle IX, quan fou envaït pels sewafes, i el primer rei, dit mai , fou Dugu (cap al 800). Un dels reis d’aquesta dinastia, Houmé (1085-97), es convertí a l’islamisme. Els seus successors establiren relacions comercials amb Tunísia, Egipte i altres terres de la Mediterrània, fet que explica el desenvolupament econòmic i polític de la regió i el naixement del seu primer centre comercial: Njimi, capital de l’imperi fins al segle XIV. Els atacs dels pobles veïns i les disputes dinàstiques provocaren la inestabilitat de Bornu (fi del segle XIV i principi del XV), restablerta, però, al començament del segle XVI sota el regnat d’Ali Dunamani (1475-1505), i N’gazargamu esdevingué la nova capital (1470-1812). La possessió d’armes de foc permeté al mai Idris III (1571-1603) de fer de Bornu la màxima potència del voltant del llac Txad i aconseguí el vassallatge del Kanem, Kano i els pobles mandara. La pèrdua d’aquests territoris provocà l’afebliment de Bornu (mitjan segle XVII). El 1808 Bornu fou atacat pels fulbes, que expulsaren el mai de la capital; en aquest moment l’imperi fou salvat per Mohamed al-Amin al-Kanemi, originari del Fezzān, que bandejà els fulbes i esdevingué el cap del país; els seus successors es mantingueren al poder fins el 1893, que el país fou conquerit per Rabah Zubayr, dit el soldà negre, que s’oposà a la penetració francesa, però el 1900 fou vençut per les forces del comandant Lamy, i Bornu passà a la influència europea. El 1902 el territori fou dividit entre França, la Gran Bretanya i Alemanya; el 1919 la part alemanya passà a la Gran Bretanya. Els primers visitants europeus foren els britànics Dixon Denham, Hug Clapperton i Walter Oudney, cap a 1823-25; l’alemany Heinrich Barth hi anà en 1851-55; Gerhard Rohlfs el 1866, i Gustav Nachtigal el 1870.