És organitzat per l’existència d’una reglamentació i la presència de mitjancers, i és abstracte per tal com les operacions s’estableixen sense que calgui la presència material de les mercaderies. Dins la borsa, la presència de mitjancers que relacionen venedors i compradors esdevé una característica predominant. Quant a l’objecte de les transaccions, es distingeix entre la borsa de mercaderies, coneguda usualment per llotja, i la borsa de valors. En les borses de mercaderies s’intercanvien essencialment productes agrícoles, certs minerals, etc. Les borses de treball, en què la mercaderia és la força de treball, en són un cas límit. Les borses de serveis, de nòlits o d’assegurances tenen un caràcter diferenciat. Les de mercaderies el tenen especialitzat i supraestatal i es troben més concentrades que no pas les borses de valors, per la qual cosa les seves cotitzacions tenen una gran vigència dins el comerç internacional. Dins les borses de mercaderies, les operacions es basen en les expectatives sobre preus, quantitats i èpoques de lliurament, per la qual cosa les operacions sobre mercaderies encara no produïdes (anomenades genèricament futures) tenen una gran importància. Les fluctuacions dins aquestes borses són molt intenses, i les seves cotitzacions tendeixen a descendir, cosa que perjudica els productors i empitjora la seva relació real d’intercanvi. L’acció dels països proveïdors no ha pogut estabilitzar les cotitzacions, llevat en uns pocs productes, a causa de la resistència dels països compradors, que veuen minvar els seus guanys. Els acords directes entre països productors han fet disminuir la importància absoluta de les borses de mercaderies. Les borses de valors són la base dels mercats de valors, que tenen un caràcter més ampli, atès que comprenen els mercats d’emissió (d’accions, obligacions i valors públics), les borses de valors pròpiament dites i els mercats de títols no admesos dins la cotització oficial. Entre els dos primers hi ha lligams estrets; així, el mercat d’emissió és el que forneix valors a la borsa. Les borses de valors constitueixen centres de contractació dels títols que es troben en circulació i que són admesos en la cotització oficial. La borsa de valors és l’instrument del finançament a llarg termini de l’activitat econòmica dins el sistema capitalista, mitjançant les transaccions de valors de renda variable (accions), de renda fixa (obligacions) o públics (entre ells els del deute públic), i les transaccions dels drets de subscripció d’aquests valors. Les operacions efectuades dins la borsa poden ésser al comptat i a terminis, segons les formes de liquidació de les operacions, però les darreres tendeixen a ésser interdites en nombrosos països. En les operacions de compra i venda, els agents de canvi i borsa actuen com a mitjancers. La cotització de borsa expressa el tant per cent de variació del valor sobre el preu original; una cotització de 500 significa que el valor té un preu 5 cops superior a l’inicial. En les seves operacions, els agents fan ús dels índexs borsaris, indicadors basats en una mostra de valors representatius que expressen l’evolució relativa de la cotització d’un valor, d’un sector o d’un mercat, en els successius períodes de cotització borsària. Els índexs més significatius de les principals borses són el Dow Jones (Nova York), el Nikkei (Nihon Keizai Shimbun, Tòquio), el Financial Times (Londres), el FAZ (Frankfurter Allgemeine Zeitung, Frankfurt) i el CAC (Cotation Assistée en Continue, París). Des dels anys noranta ha pres una gran importància el Nasdaq (National Association of Securities Dealers Automated Quotations, EUA), associat als valors tecnològics.
L’antecedent més remot de les borses es remunta als collegia mercatorum dels romans, però, com a institució, la transacció de valors té l’origen cap a la fi del segle XV, en les fires medievals de les ciutats comercials de l’Occident europeu, sobretot en l’àmbit de la Mediterrània occidental (Itàlia, Països Catalans). Les llotges, dedicades inicialment només al comerç de mercaderies, en sorgir l’especulació dels valors i títols de deute amb els corredors d’orella, comencen a participar-hi, amb la qual cosa s’arrela el costum de lligar operacions amb mostres de mercaderies, i es manté molt sovint fins al segle XIX la coexistència de transaccions de mercaderies amb transaccions de títols i valors mobiliaris. El nom borsa té l’origen a Bruges, concretament en la família de banquers Van de Bursen, a l’escut de la qual figuraven tres bosses. El 1487 es creà la borsa d’Anvers, i el 1595 la de Lió, que havien de servir de model a la Royal Exchange de Londres; el 1685, la de Berlín; el 1699, la de Basilea; el 1724, la de París, i el 1792, la de Nova York (Wall Street). El 1831 la borsa de Madrid fou la primera reconeguda oficialment a l’Estat espanyol. Les borses de valors afavoriren l’especulació, que culminà en desastres borsaris com el del 1929, bé que també contribuïren a la ràpida mobilització de capitals i a la canalització d’aquests en empreses, com la xarxa de ferrocarrils europeus. Bé que, per tal d’evitar situacions com les del crac del 1929 els mercats de valors s’han dotat de mecanismes de protecció, l’evolució borsària no ha deixat de reflectir els cicles econòmics, molt especialment amb relació a la disponibilitat de recursos clau (com ara el cicle que estigué marcat per l’anomenada crisi del petroli a la segona meitat dels anys setanta), i també amb relació a la vulnerabilitat d’alguns mercats de valors (crisi financera asiàtica del 1997), a més de ser sensible als esdeveniments polítics mundials, tals com ara la guerra del Golf Pèrsic en 1990-1991 o els atemptats de l’onze de setembre del 2001.
A la darrera dècada del segle XX, la creixent integració mundial de l’economia, afavorida per l’enfonsament dels règims comunistes, la política de desregulació i la possibilitat d’accés i intercanvi instantanis de la informació (que, entre altres coses, ha possibilitat la generalització del mercat borsari continu), ha modificat els mercats de valors, convertint-los en un dels barems més destacats i en elements molt rellevants de l’anomenada globalització. Als valors d’inversió tradicionals, basats en l’existència de béns tangibles, s’hi ha afegit un nou tipus d’opcions estretament vinculades a la tecnologia de la informació, de les quals es valora el potencial d’innovació que hi és associat en un determinat moment. Bé que aquest tipus d’operacions aparegué ja el 1971 amb la creació de l’indicador Nasdaq, fou els anys noranta que es consolidà com un mercat en plena puixança. Aquest conjunt de circumstàncies féu que, a la dècada dels noranta, el volum de contractació de la borsa experimentés un creixement extraordinari, centrat sobretot als EUA, però també amb més o menys repercussió a la major part de la resta del món. A Europa, el procés d’integració econòmica conduït per la Unió Europea s’ha reflectit també en canvis tendents a l’homogeneïtat: l’acord entre els estats membres per establir una cotització europea de les 150 societats més importants el 1991, l’aprovació d’una directiva de serveis per a totes les borses de la UE el1993 i també la de la cotització en euros a partir del 1999. El 2000 fou creat Euronext, mercat de valors a partir de les fusions de les borses d’Amsterdam, Brussel·les i París. Al setembre del 2003, pel valor de capitalització borsari, els primers mercats de valors eren el Dow Jones (30% del total mundial), el Nasdaq (18%), el Finantial Times (11%), el Nikkei (6%), l’Euronext (6%) i el FAZ (4%).
Als Països Catalans la borsa nasqué a Barcelona a la manera saxona, és a dir, com a òrgan necessari per al compliment d’una funció, i fins a la creació de la borsa oficial es regí pels usos i els costums de la plaça mercantil. El tràfic mercantil tenia organització pròpia abans de la construcció de l’edifici de la Llotja i l’ordinació dels corredors de llotja (o d’orella), promulgada pels magistrats municipals, data del darrer terç del 1271. Es constata la tradició del tràfic financer, dins el tràfic mercantil, per la denominació de corredors de canvi que es donava als mitjancers l’any 1372 i per la constitució, el 1401, de la Taula de Canvi de Barcelona. Fins el 1840 en els llibres dels corredors reials de canvis no hi hagué registrades altres partides que vales reales i lletres de canvi. Després d’aquest any començaren a aparèixer les anotacions de títols, bé que sense especificar. Atenent les demandes del públic, el 21 de desembre de 1851 el Diario de Barcelona publicà la primera llista de cotitzacions, i dos dies després la junta de govern del Col·legi de Corredors publicà la primera cotització oficial. Les sessions de contractació de la borsa se celebraven al saló gòtic de Llotja, i la liquidació es feia al Casino Mercantil, associació que agrupava corredors de canvi, banquers i homes de negocis, i que donà naixença al Borsí de Barcelona, on els socis podien operar per compte propi o d’altri. Les particularitats del mercat barceloní atragueren l’atenció de centres mercantils estrangers. Les figures pròpies més característiques del mercat barceloní foren la dobla i el compte d’efectes bancaris, dins la tècnica de liquidacions a terminis. El sistema s’enfonsà al principi de la Primera Guerra Mundial en la crisi coneguda com la Matança, que comportà el tancament del Borsí. La reobertura del mercat barceloní tingué lloc pel juliol del 1915, ja amb caràcter de borsa oficial, i els antics corredors de canvi passaren a formar el Col·legi d’Agents de Canvi i Borsa. La nova forma no encaixà entre els antics socis del Casino Mercantil, que s’agruparen en l’Associació del Mercat Lliure de Valors, la qual renovà la vida del Borsí, bé que els associats no podien operar en nom de terceres persones ni superar el nombre de 400. Fins el 1936 foren més importants les transaccions en el Borsí que no pas en la borsa oficial. Ambdues institucions foren tancades aquell any amb motiu de la Guerra Civil Espanyola. L’any 1940, en reprendre's la vida financera, no fou autoritzada la reobertura del Borsí, de manera que el mercat barceloní restà totalment emmarcat en la borsa oficial, la qual només tenia la facultat d'operar al comptat. Tingué, malgrat aquestes dificultats, una vida activa (publicacions, participació en l’Institut Espanyol d’Analistes d’Inversions, etc.) i s’adaptà bé a la reforma del mercat de valors, iniciada el 1978: mercat a crèdit, societats de contrapartida, noves normes de contractació i introducció de nous actius financers. El 1982 es creà un segon mercat per a petites i mitjanes empreses, amb caràcter no oficial. El nivell de mecanització de les operacions és alt. La tradició mercantil de València és comparable a la de Barcelona, com ho demostra l’existència de la Taula de Canvi, creada el 1407, bé que la Llotja no aparegué fins el 1498. La primera publicació de cotitzacions borsàries aparegué el 15 de novembre de 1887. La borsa semblà que desapareixia al segon decenni del segle XX, però la preocupació del Col·legi Oficial de Corredors de Comerç, sobretot amb vista a una normalització de l’administració de l’estalvi del País Valencià, que es canalitzava a través del mercat borsari, féu que per ordre de 5 de maig de 1970 fos autoritzada la creació del Borsí Oficial de Comerç de la ciutat de València, que, per decret de 29 d’agost de 1980, es convertí en la quarta borsa de l’Estat espanyol. A Espanya, el 1988 fou aprovada la llei del mercat de valors, la qual modificà substancialment el sistema existent, a través de cinc eixos: interconnexió de les quatre borses (desapareix la localització geogràfica del mercat); aplicació de l’electrònica a l’operativa borsària; creació de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), òrgan de supervisió i regulació dels mercats de valors espanyols, de la Societat de Borses, de les societats rectores de cada borsa i de les societats i agències de valors i borsa; distinció entre operadors per compte propi i per compte aliè (amb més mitjans econòmics al mercat), i creació dels mecanismes necessaris per a la millor protecció de l’inversor. El 1990 fou introduït l’IBEX 35, que és l’índex espanyol de referència per a les quatre borses d’àmbit estatal. Les borses de València i Barcelona representen un volum molt modest de les contractacions del total espanyol (al voltant del 4%), que majoritàriament es troba capitalitzat en la borsa de Madrid. Tanmateix, el 1990 fou creat a Barcelona el Mercat de Futurs Financers, el qual, integrat el 2000 a l’aliança Globex, ha esdevingut un dels més importants d’Europa i del món en aquest àmbit.