En sentit biològic, no són boscs les poblacions d’arbres poc denses que no creen cap ambient particular i que no representen, doncs, comunitats especials: moltes suredes i pinedes clares mediterrànies, sota les quals es fa una brolla anàloga a la de les clarianes, són més aviat brolles amb arbres que no pas autèntics boscs. Tenen, en canvi, caràcter de bosc veritable la majoria dels alzinars i de les rouredes, les fagedes, les avetoses, etc. Un bosc és una comunitat d’organismes interdependents que se solen disposar de manera més o menys estratificada: un o més estrats arboris, un o més estrats arbustius (no sempre presents), un estrat herbaci i un estrat muscínic. El conjunt de vegetals no arboris que es fan a l’interior del bosc rep el nom de sotabosc. Hi ha boscs, com les fagedes normals i molts d’altres boscs medioeuropeus d’arbres de fulla caduca, en els quals els arbusts manquen gairebé completament; són les anomenades boscanes. Els boscs mediterranis naturals, no estassats, i molts dels tropicals són, per contra, pluriestratificats i rics en sotabosc arbustiu, de manera que, dins el bosc, la visibilitat és molt limitada (aspecte d’allò que els pràctics forestals anomenen “bosc brut”). Un bosc vigorós poc alterat per l’home rep el nom de selva. En estat natural el bosc cobriria la major part de la superfície terrestre. Solament restarien al defora de l’àrea forestal les regions fredes polars i d’alta muntanya, les estepes continentals, els deserts continentals i subtropicals i, possiblement, alguns territoris intertropicals amb estació eixuta molt prolongada, en els quals predominaria la sabana. Els Països Catalans són, en general i en condicions climàciques, terra de bosc; fan excepció els estatges alpí i nival dels Pirineus i possiblement les contrades més àrides de les planes del Segre i del litoral al sud del Llobregat, on dominarien màquies i espinars; també restarien sense bosc, naturalment, les platges i els sòls salats o inundats, els roquissers i les carenes de les muntanyes més altes (Montseny, ports de Beseit, Penyagolosa, Serres del Migjorn valencià, Serra de Tramuntana de Mallorca). El bosc que conserva el fullatge durant tot l’any és anomenat bosc perennifoli o sempervirent (cas del bosc esclerofil·le o del bosc aciculifoli). Per contra, el bosc en què la majoria dels arbres perden el fullatge en arribar l’època de l’any que els és desfavorable (hivern fred o estació eixuta) és anomenat bosc caducifoli o decidu. El bosc que perd la fulla a l’època freda predomina a les terres plujoses de l’Europa mitjana (fins als Pirineus i a la muntanya mitjana humida dels Països Catalans), a la part atlàntica de l’Amèrica del Nord, en certes regions de l’Extrem Orient i en algunes àrees reduïdes de l’Amèrica meridional; el bosc que la perd en arribar l’estació eixuta (que sol ésser també l’hivern) es dóna en moltes de les regions intertropicals. En l’anomenat bosc planifoli predominen els arbres de fulla plana, adés persistent (planoperennifoli), adés caduca (planocaducifoli), que és el cas més corrent. Altrament, en el bosc aciculifoli predominen els arbres amb fulles en forma d’agulla (pins, avets, ginebres, etc). Té el centre principal als països boreals o subàrtics (taigà), d’on s’estén a l’estatge subalpí dels Alps, dels Pirineus, etc; a la regió mediterrània és en gran part un bosc secundari, afavorit per l’home. En l’anomenat bosc laurifoli predominen arbres de fulla plana, persistent, coriàcia, lluent i relativament grossa, com la del llorer; es dóna en moltes muntanyes intertropicals i també en països subtropicals i àdhuc temperats, molt plujosos (Xile, Nova Zelanda, el Japó, les illes Canàries, Caucas, etc). En el bosc esclerofil·le predominen arbres de fulla plana, persistent, coriàcia i relativament petita, com l’alzina o l’olivera. És típic dels països de clima mediterrani: regió mediterrània i la seva prolongació oriental (que ateny l’Himàlaia), Califòrnia, Xile, la regió del Cap de Bona Esperança i Austràlia. Des del punt de vista legal, les lleis protegeixen els boscs i n'afavoreixen la conservació i l’extensió, especialment als països on la riquesa forestal és escassa. Aquesta protecció es fa palesa, fonamentalment, en un control, per part de l’administració pública forestal, de tot aprofitament, tala, etc, per a les quals operacions hom requereix sovint una llicència administrativa prèvia. També són castigats els danys ocasionats als boscs i hom sol establir mesures i serveis de defensa contra els flagells i els incendis forestals. L’extensió i la millora —des d’un punt de vista econòmic— dels boscs són aconseguides mitjançant una política de repoblació forestal, obligatòria en llocs d’especial necessitat, o fomentada per l’ajuda tècnica, econòmica i de material, o també per la creació de serveis públics especialitzats.
m
Geobotànica
Silvicultura
Bosc aciculifoli
© Fototeca.cat-Corel