També és anomenada fitologia. La història de la botànica, i sobretot de la taxonomia, arrenca de temps molt antics. Ja l’home del Paleolític degué assolir coneixements empírics sobre les propietats d’alguns vegetals (comestibles, metzinosos, medicinals, indicadors del terreny), coneixements que en els agricultors neolítics havien d’anar acompanyats d’algunes nocions elementals de fisiologia (germinació, influències de la temperatura i de la humitat, etc.).
Els tractats botànics més antics que ens han pervingut són obres de caràcter pràctic dedicades a les plantes medicinals (com les de Teofrast o Dioscòrides) o a l’agricultura (com les de Columel·la). Plini el Vell, en les parts dedicades a les plantes de la seva Historia naturalis és més descriptiu. Durant l’edat mitjana els coneixements botànics anaren íntimament lligats amb els sabers mèdics, però en general hom es limità a transmetre els coneixements dels antics mitjançant traduccions i recopilacions.
Amb el renaixement, un millor coneixement de les fonts gregues i llatines originals feu adonar alguns autors, sobretot centreeuropeus, que moltes de les plantes que ells coneixien i empraven no eren les que descrivien els autors clàssics alhora que la descoberta del continent americà donava a conèixer un gran nombre de plantes fins llavors totalment desconegudes. La botànica renaixentista es distingeix, doncs, per les traduccions i els comentaris acurats dels clàssics, principalment Dioscòrides i Plini, per l’edició de llibres d’herbes il·lustrats amb gravats cada cop més perfectes de les plantes que s’hi descriuen i pels estudis i les descripcions dels productes naturals de les terres descobertes. Piero Andrea Mattioli (1501-77) i Andrés de Laguna (~1510-59) destaquen entre els comentadors i els traductors de Dioscòrides. L’alemany Otto Brunfelds (1488-1534) pot ésser considerat l’iniciador de la brillant florida dels Kräuterbücher renaixentistes.
Els castellans Gonzalo Fernández de Oviedo (1478-1557), José de Acosta (~1540-1600) i Francisco Hernández (1517-87) i els portuguesos Garcia de Horta i Cristobal Acosta (1525-92) foren els més notables introductors de les novetats descobertes en els grans viatges d’exploració. És també en aquest període que comença el conreu científic de la botànica als Països Catalans: a la Universitat de València i més tard a la de Barcelona hom creà càtedres d’herbes, la primera de les quals fou ocupada, entre altres, per Pere Jaume Esteve (~1500-56) i Joan Plaça (~1525-1603), ambdós autors de textos botànics, malauradament perduts en bona part, i corresponsal el segon de Clusius (1526-1609), un dels botànics més destacats del seu temps. Llur contemporani Francesc Micó (1528-92), que s’havia format com a botànic al costat de Francisco Hernández als hospitals de Guadalupe, trametia des de Barcelona mostres de plantes i descripcions al francès Jacques Dalechamps (1513-88) que les publicà. El conjunt de plantes conegudes s’arribà a fer tan extens que calgué pensar en la manera d’ordenar-les i sistematitzar-ne l’estudi: hom entrà en el període dels sistemes artificials, basats en criteris convencionals. L’obre Andrea Cesalpino (1519-1603) i culmina amb l’obra de Joseph Pitton de Tournefort (1656-1708) i Carl von Linné (1707-78), que fou qui finalment reeixí a ordenar la totalitat dels vegetals coneguts en un sistema artificial molt clar (sistema sexual) i establí les normes bàsiques de la nomenclatura moderna dels éssers vius, encara vigents avui.
La botànica moderna
És al segle XVII quan hom comença a desenvolupar els estudis morfològics i fisiològics. Marcello Malpighi (1623-94) i Nehemiah Grew (1641-1712) crearen l’anatomia vegetal, Robert Hooke (1635-1703) descobrí la cèl·lula i feu, com Anthony van Leeuwehoek (1632-1723), nombroses observacions microscòpiques de materials d’origen vegetal o de vegetals inferiors. Stephen Hales (1677-61) pot ésser considerat l’iniciador de la fisiologia vegetal. En aquesta època entrà en decadència l’escola botànica valenciana mentre iniciaven les seves activitats a Barcelona els apotecaris barcelonins de la família Salvador i del seu cercle, que es relacionaren amb els més destacats botànics europeus del seu temps i molt principalment amb Tournefort, que sojornà més d’un cop a casa seva a Barcelona i viatjà pel Principat i pel País Valencià en companyia de Jaume Salvador i Pedrol (1649-1740); Hans Sloane (1660-1753), James Petiver (1658-1718), membres de la Royal Society; Hermann Boerhaave (1668-1738), que publicà algunes de les plantes que li envià Joan Salvador i Riera (1683-1726), i Antoine (1686-1758) i Bernard (1699-1777) de Jussieu, que recorregueren Espanya i Portugal en companyia de Joan Salvador (1715-16).
Al segle XVIII s’inicià un període de grans viatges d’exploració de caràcter preferentment científic. Ja Tournefort explorà per una banda la península Ibèrica i per l’altra les illes de l’Egea i l’Anatòlia. Alguns botànics catalans participaren també en aquestes exploracions, com Pere Barrera (1690-1755), de Perpinyà, que passà tres anys a Caiena i n’explorà els voltants, i els barcelonins Antoni Condal i Benet Paltor, que acompanyaren Pehr Löfling (1729-56) en la seva expedició a la Guaiana i Los Llanos. És també el període en què començà a desenvolupar-se la geografia botànica, amb l’aparició de les primeres Flores que tracten de manera exhaustiva els vegetals que creixen en una determinada àrea geogràfica, així com també l’estudi dels vegetals no vasculars, principalment els fongs. La brillantor de l’escola dels Salvador es veié truncada per la desfeta catalana de 1714 i la prematura mort de Joan Salvador i Riera el 1726. L’únic continuador important que romangué a Barcelona fou Josep Salvador i Riera (1690-1761) però tota una colla de destacats deixebles de Jaume Salvador i Pedrol o dels seus fills acabaren fent cap a Madrid, on tingueren un paper molt important en la creació i organització del Real Jardín Botánico, fundat el 1746. Josep Quer (1695-1764) en fou nomenat primer professor de botànica i Joan Minuart (1693-1768) segon en ésser creat el Jardí i entre els seus successors es compten Miquel Bernades i Mainader (?-1771) com a primer professor i Antoni Palau (1734-93) i Miquel Bernades i Claris (?-1801) com a segon. A Barcelona només mantingueren activitat figures molt secundàries a redós de les acadèmies i del Reial Col·legi de Cirurgia mentre a València hi hagué una certa revifalla a partir de l’entrada en vigor a la Universitat del pla d’estudis del rector Blasco amb Tomàs Manuel Vilanova (1737-1802).
A partir del darrer terç del segle XVIII s’inicià el període dels sistemes naturals i cresqué l’interès pels temes fisiològics (mercès al desenvolupament contemporani de la pneumàtica i de la química moderna, que conduí, entre altres coses, a la descoberta de la funció clorofíl·lica) i agronòmics (mercès a la difusió de les doctrines econòmiques dels fisiòcrates que consideraven l’agricultura l’únic sector capaç de produir excedent). En el camp de la botànica sistemàtica foren Antoine Laurent de Jussieu (1748-1836) i Augustin Pyrame de Candolle (1778-1841) els autors de les aportacions decisives per tal d’intentar ordenar els vegetals segons el grau d’afinitat que hi ha realment entre ells. En el camp fisiològic és important l’obra de Jan Ingen-Housz (1730-99), Jean Senebier (1742-1809) i Théodore de Saussure (1767-1845). També és en aquesta època que hom posa les bases per al coneixement de les criptògames, principalment a partir de les millores tècniques introduïdes en la microscòpia.
Als Països Catalans ès una època de decadència tot i que es poden destacar algunes figures aïllades com la del valencià Antoni Josep de Cavanilles (1745-1804), que fou director del Jardí Botànic de Madrid, i Antoni de Martí i Franquès (1750-1832), autor d’importants treballs fisiològics i, ja després del parèntesi de les guerres napoleòniques, Joan Francesc Bahí, professor de l’escola de Botànica i Agricultura fundada per la Junta de Comerç barcelonina, i Francesc Campderà (1793-1865), deixeble d’A.P. de Candolle a Montpeller i autor d’una valuosa monografia sobre el gènere Rumex. Amb la multiplicació dels viatges i exploracions científics de caire botànic, la geografia botànica pren una gran embranzida durant la primera meitat del segle XIX, de la qual tampoc no queden al marge els Països Catalans, principalment els Pirineus i les Illes. Les primeres publicacions d’importància fruit d’aquestes activitats són obra de botànics no catalans com els occitans Philippe Picot de Lapeyrouse (1744-1818), autor d’una Histoire abrégée des plantes des Pyrénées (1813), i Jacques Cambessedes (1799-1863), autor d’Enumeratio plantarum quas in insulis Balearibus collegit (1827), però contenen una gran quantitat de dades aportades per botànics catalans més modestos com Pere de Barrera (1736-1812), Emmanuel Bonafos (1774-1854), Joan Coder (1778-1841), Bartomeu Xatart (1774-1846) o el menorquí Rafael Hernàndez i Mercadal (1779-1857). A partir de l’acabament de la Primera Guerra Carlina les visites de botànics estrangers es feren encara més freqüents i començaren a intervenir més activament botànics del país en l’exploració del propi territori sota l’impuls del moviment cultural de la Renaixença. La introducció de la teoria de l’evolució, a mitjan segle XIX, que determinà una transformació fonamental en tota la biologia, provocà el pas al període dels sistemes filogenètics. Durant la segona meitat del segle XIX i el primer terç del XX, l’escola alemanya d’Alexander Braun (1805-77), August Wilhelm Eichler (1839-87), Adolph Engler (1844-1930) i Richard von Wettstein (1863-1931) s’imposà per la qualitat dels seus treballs. Paral·lelament els progressos en el coneixement dels diferents grups de criptògames i en el dels vegetals fòssils s’acceleraren.
La botànica moderna als Països Catalans
Als Països Catalans aquesta etapa veié la formació al Principat d’una nova escola de tendència principalment florística vinculada a l’activitat dels grans centres botànics de l’Europa mediterrània i alpina, és a dir Ginebra i Montpeller. L’iniciador fou el valencià Antoni Cebrià Costa i Cuixart (1817-86), professor de la Universitat de Barcelona des del 1847, el qual publicà el 1869 Introducción a la flora de Cataluña y catálogo razonado de las plantas de esta región, que hom pot considerar la primera flora del Principat, i formà dues generacions de deixebles entre els quals figuren botànics destacats com Frederic Trèmols (1831-1900), Estanislau Vayreda (1848-1901), Joan Ignasi Puiggarí (1823-?) etc., que feren avançar considerablement els coneixements sobre les plantes del Principat. Pels mateixos anys eren també actius a les Balears l’empordanès Francesc Barceló (1820-89), autor de la Flora de las Islas Baleares (1879-81) i deixeble com Costa de Joan Francesc Bahí, i el menorquí Joan Joaquim Rodríguez i Femenias (1839-1905), autor de notables treballs sobre algues i també del Catálogo razonado de las plantas vasculares de Menorca (1874). Catalunya del nord esdevingué en aquests anys un dels llocs més visitats pels botànics d’arreu de l’Estat francès i d’altres països per la riquesa de la seva flora però la prematura mort de Pau Oliver (1842-90) no li permeté de publicar la flora que preparava i fou el seu amic narbonès Gaston Gautier (1841-1911) qui publicà el 1898 el seu Catalogue raisonné de la Flore des Pyrénées-Orientales. El País Valencià, malgrat l’activitat isolada de Carlos Pau (1857-37) i les repetides visites de botànics estrangers i l’activitat a escala molt local d’alguns farmacèutics no arribà a tenir la seva flora. El 1881 fou publicat el primer tractat de botànica en català; n’era autor Florenci Piera i el seu títol era Nocions d’anatomia, organografia i fisiologia vegetals. El darrer deixeble de Costa, Joan Cadevall (1846-1921), donà una nova empenta a la botànica catalana amb la redacció d’una gran síntesi florística que fou publicada (1913-37) per l’Institut d’Estudis Catalans. Mort Cadevall, Pius Font i Quer (1888-1964) publicà els darrers volums de l’obra.
Font i Quer és, a més, el representant màxim de la botànica catalana del segle XX que, amb ell i els seus deixebles, eixampla el seu camp d’activitat no solament al conjunt dels Països Catalans sinó també als Pirineus, el sud de la península Ibèrica, l’Àfrica del nord i les illes de la Mediterrània occidental i fins i tot, com el cas de Josep Cuatrecasas (1903) o d’Hermenegild Santapau (1903-70), a l’Amèrica i a l’Asia tropicals. El 1984 Oriol de Bolòs (1924) i Josep Vigo (1937) han iniciat la publicació d’una Flora dels Països Catalans. Al llarg del s. XX han progressat considerablement els camps relacionats amb la fisiologia i l’ecologia dels vegetals. Amb l’ajut dels radioisòtops un bon nombre d’equips —cal destacar els de Daniel I. Arnon (1910), James A. Bassham (1922), Laurens N. Ruben (1927), Melvin Calvin (1911), etc— han aclarit pas a pas els processos bàsics de la vida de les plantes: fotosíntesi, respiració, germinació, fotoperiodicitat, acció de les fitohormones. L’obra de diverses escoles (l’escandinava de Sernander i Du Rietz, les russes de Sukačev i Ramenskij, la nord-americana de Clements i Cowles, etc.), feu avançar, en els anys entre les dues guerres mundials, els coneixements de geobotànica, fitocenologia i ecologia vegetal. Per a les terres mediterrànies i en particular per als Països Catalans té una importància especial l’escola de la SIGMA, creada el 1914 per Josias Braun-Blanquet (1884-1980). Seguint la seva metodologia hom ha estudiat a partir dels últims anys de la dècada dels quaranta les comunitats vegetals del conjunt dels Països Catalans. El treball d’Oriol de Bolòs i dels seus deixebles, primer al Principat, després a les Illes Balears i finalment al País Valencià, ha permès d’arribar a síntesis reeixides com La vegetació dels Països Catalans de Ramon Folch i Guillèn (1946). En els últims vint anys la taxonomia ha progressat considerablement, mercès sobretot a l’aplicació de mètodes numèrics (estimacions de similitud, teories de decisió i d’optimació, anàlisi estadística de components principals i de correspondències, etc) i de plantejaments químics (anàlisis comparatives d’alcaloides, betacianines i betaxantines, flavones, terpens i terpenoides, etc) i també cal assenyalar els esforços vers una classificació sintètica, amb les aportacions de G.L. Stebbins (1960), A.L. Takhtadžian (1910) i A. Cronquist (1919) i la renovació de la geobotànica mitjançant la introducció de mètodes quantitatius.
Branques de la botànica
| botànica pura estudi de la vida vegetal sen- se implicacions utilitàries im- mediates |
||||
|
biobotànica
l’organisme vegetal en ell mateix
|
||||
|
morfologia
constitució i forma
|
||||
|
citologia
cèl·lula (sovint tractada conjuntament amb la citologia zoològica)
|
||||
|
histologia
teixits
|
||||
|
organografia
òrgans
|
||||
| externa | ||||
|
interna
(anatomia)
|
||||
|
fitografia
descripció superficial de les plantes convenient per al reconeixmeent dels tàxons
|
||||
|
fisologia
funcionament
|
||||
|
taxonomia (o sistemàtica)
descripció de les diverses menes de vegetals i valoració de llurs afinitats i relacions filogenètiques
|
||||
|
geobotànica
localització dels vegetals (molt relacionada amb la fitogeografia i amb l’ecologia)
|
||||
|
idiogeobotànica (autogeobotànica)
espècie ji altres tàxons particulars
|
||||
|
(idio) corologia
distribució geogràfics
|
||||
|
florística
reconeixement dels tàxons de cada territori
|
||||
|
(idio) ecologia
relació amb l’ambient
|
||||
|
epiontologia
formació històrica de les àrees de distribució
|
||||
|
fitocenologia (fitosociologia, singeobotànica)
comunitats vegetals (és part de la biocenologia)
|
||||
|
fitotopografia
complexos de comunitats i paisatge vegetal
|
||||
|
paleobotànica
estudi de la vida vegetal d’èpoques geològiques pretèrites (relació amb les ciències geològiques)
|
||||
|
botànica tècnica o aplicada
encaminada a l’obtenció de resultats immediatament útils
|
||||
|
agronomia
conreu de vegetals (enclou l’horticultura, la fructicultura, la jardineria, etc.)
|
||||
|
praticultura
aprofitament racional dels prats
|
||||
|
silvicultura
aprofitament racional dels boscos
|
||||
|
botànica mèdica
relacions dels vegetals amb la sanitat
|
||||
|
farmacobotànica
estudi de les plantes medicinals
|
||||
|
botànica industrial
estudi de les matèries primeres, fermentacions, etc.
|
||||
|
conservació de la natura (paisatge vegetal)
(relació amb els estudis d’ordenació territorial i d’urbanisme)
|
||||