La revolta dels bòxers, que culminà amb l’assalt de les legacions estrangeres a Pequín (1900), fou l’expressió d’aquest descontentament nacional xinès davant la penetració occidental. Com en altres ocasions, les societats secretes actuaren d’element aglutinador. L’any 1898 començà a manifestar-se al nord de la Xina l’agrupació Punys de justícia i de concòrdia (Yihequan), procedent de la Bailian hui, en les activitats de la qual ocupava un lloc important la boxa ritual. D’aquí deriva el nom anglès (boxer: boxador) del moviment. Els bòxers s’identificaren amb les milícies locals (tuan), obtingueren l’ajuda d’alguns elements de la cort manxú i, rompent la tradició legitimista de les altres sectes secretes que aspiraven a la restauració de l’antiga dinastia nacional Ming, adoptaren el lema “defensa dels Qing (manxús) i destrucció dels estrangers”. El moviment reclutà partidaris entre els camperols sense terra i els desocupats. Els seus objectius, tanmateix, no eren socials, sinó de lluita contra les missions cristianes, que fruïen de privilegis irritants, contra el maquinisme industrial i l’ensorrament de la Xina enfront de la pressió estrangera.
Després d’unes vacil·lacions inicials, la cort imperial s’inclinà a favor dels bòxers. Les legacions de Pequín foren atacades i les potències occidentals enviaren un cos expedicionari que alliberà els assetjats per l’agost de 1900. L’emperadriu vídua de Cixi fugí amb la cort a Xi'an, d’on no tornà fins el 1902. El protocol del 1901 imposà a la Xina el pagament d’una forta indemnització i la concessió de més avantatges a les potències occidentals. La Xina actual considera els bòxers com un moviment popular i nacional.