És el resultat de l’evolució de l’antic whist , modificat al s XIX. Es reparteixen tretze cartes el valor de les quals és decreixent a partir de l’as. Els primers cinc naips s’anomenen honors (as, rei, dama, sota i deu). Hom valora els colls puntuats reglamentàriament, en l’ordre següent: piques, cors, diamants i trèvols. El plantejament estratègic del joc està en la subhasta o contracte, fase de la partida en la qual hom anuncia el nombre de bases que es compromet a fer, calculat en funció del joc propi, del joc del company, i de la previsió del comportament dels adversaris. El sistema de subhasta més difós és l’anomenat Culbertson , fonamentat en la combinació simultània dels honors propis i els del company de joc. El bridge ha adquirit, entre els jocs de cartes, una difusió similar a la del joc d’escacs, car admet un tractament d’estratègia i de càlcul. És l’únic joc de cartes reglamentat internacionalment i sota el control d’una federació mundial que té milions d’adherents i organitza nombrosos concursos internacionals (una olimpíada cada quatre anys). Harold Vanderbilt en féu la primera reglamentació, i Ely Culbertson la perfeccionà bo i fent una extraordinària labor de publicitat i de difusió del joc. Actualment hom en juga dues variants: el bridge-plafond , difós només a França, i el contract bridge , considerat com la variant ortodoxa.
m
Jocs