Comprèn les plantes autotròfiques terrestres més simples, privades encara de diferenciacions conductores o molt poc diferenciades en aquest sentit. L’aigua ha d’arribar a les cèl·lules assimiladores principalment per impregnació i difusió, i per això aquestes plantes són de mida petita, des d’1 o 2 mm fins a uns 10 o 15 cm, en general, i fins a 60 cm d’alçària com a màxim. Generalment hom els distribueix en tres classes: antocerotòpsids (100 espècies), hepàtiques (9 000 espècies) i molses (14 500 espècies). Les espores, isòspores i haploides, generalment verdes, són dispersades pel vent i germinen tot originant un protonema, filamentós i assimilador, a partir del qual es forma el gametòfit verd, també haploide, fixat al substrat per filaments incolors, els rizoides. El gametòfit, si és foliós, comprèn la tigeta o caulidi i les fulletes o fil·lidis, estructures no homòlogues a les tiges i les fulles de les plantes superiors. El gametòfit origina els òrgans sexuals femenins (arquegonis) i els masculins (anteridis). La fecundació exigeix, encara, el medi aquàtic. En presència d’aigua de pluja o de rosada, els anteridis madurs esclaten i deixen lliures els anterozoides o espermatozoides, allargats i corbats, amb dos flagels. Les substàncies que l’arquegoni difon atreuen els anterozoides. El zigot, diploide, es divideix in situ i origina l’esporòfit, que, bé que al principi conté més o menys clorofil·la, acaba vivint en forma parasitària, absorbint aliments del gametòfit pel peu. Comprèn també un peduncle més o menys llarg, la seta, que sosté la càpsula o esporangi, on es formen les espores. Al principi, les parets de l’arquegoni creixen juntament amb l’esporòfit. Després es trenquen per l’àpex en les hepàtiques, per la base en les molses, i originen així la caliptra. Alguns briòfits es reprodueixen també per via vegetativa, i produeixen grups especialitzats de cèl·lules verdes, els propàguls, o deixen anar trossos del gametòfit. Bé que hi ha molts briòfits xerofítics (principalment molses), la majoria prefereixen llocs humits i ombrívols (principalment les hepàtiques tal·loses). Moltes espècies viuen sobre superfícies d’exposició recent, sobre roques, troncs d’arbre, etc, en la colonització dels quals relleven els líquens. Moltes altres no han abandonat encara el medi aquàtic o exigeixen sòls molt humits o aiguamolls. La línia evolutiva que originà els briòfits es degué individualitzar molt primitivament a partir d’antecessors de natura potser d’alga, potser ja de planta vascular molt simple, mentre que l’altra direcció evolutiva degué conduir als psilòfits i a la resta dels cormòfits. Els representants actuals més directament relacionats amb els esmentats antecessors primitius serien els antocerotòpsids.
m
pl
Botànica
briòfits o molses
© Fototeca.cat
Divisió de plantes arquegoniades caracteritzades perquè tenen la generació esporofítica unida a la gametofítica i normalment paràsita d’aquesta darrera.