Des de temps antics hom ha considerat impròpiament com a bronze diversos aliatges de coure i d’altres metalls ( bronze )2). El bronze, com a aliatge de coure i estany, és emprat des de temps prehistòrics. D’obtenció, preparació i elaboració fàcils, de natura poc afectada per la corrosió, d’una gran sonoritat i bon poliment, amb unes característiques tecnològiques que el fan molt adequat per a l’emmotllament de fosa, fou emprat per a substituir la pedra, l’os o la fusta en aquells estris que, com les armes, havien d’ésser resistens. A poc a poc, a mesura que s’abaratí, hom l’emprà per a eines de caràcter industrial, com és ara encluses, tenalles, etc, a més de peces d’ornamentació, fabricació de cuirasses, estatuària, recipients, etc. Superat pel ferro com a primera matèria per a eines i armes de tall a causa de les millors qualitats d’aquest, mantingué els seus usos ornamentals i de luxe i esdevingué un material insubstituïble per a la construcció de campanes ( bronze de campanes, d’elevat contingut d’estany [fins a un 30%] i de propietats sonores característiques) i obres d’art. Durant l’edat mitjana esdevingué un material molt emprat en la construcció de canons ( bronze de canons, amb zinc, molt poc porós), per la raó que l’habilitat adquirida en la fosa de grans campanes i d’estàtues permetia la fabricació de canons de qualsevol mida a un preu i d’una qualitat millors que amb el ferro. Bé que sembla que antigament hom havia preparat algunes vegades el bronze per reducció directa de barreges de minerals de coure i estany, en general és obtingut per fosa conjunta dels metalls el més purs possible i en proporcions i condicions predeterminades que permeten de controlar les característiques de l’aliatge pretès. Hom l’obté en forns de gresol, de reverber o solera i en cubilots o forns de cup (actualment poc emprats) i, sobretot, en forns elèctrics, en els quals hom fon el coure, nou o de desferres, i hi addiciona l’altre element. La sola addició d’estany al coure té efectes desoxidants, bé que, per tal d’aconseguir una desoxidació i una purificació majors, hom empra antioxidants, com el carbur de calci, el clorur de magnesi o el carbó, que actuen sobre la superfície del metall, o com el fòsfor, el zinc, el silici, l’alumini, etc, que actuen en tota la massa fosa. Hom aconsegueix l’eliminació dels òxids inclosos en la massa metàl·lica fosa per la seva conversió en escòries mitjançant substàncies tan variades com el bòrax, la criolita, la sosa, el vidre, la sorra, etc. Hom presenta industrialment el bronze en lingots i en forma laminada i filada. Els objectes de bronze són obtinguts per emmotllament en terra, conquilla, a pressió i a la cera perduda. Les làmines i els fils són emprats especialment en la construcció d’aparells industrials, que n'aprofiten la resistència a la corrosió i la bona transmissió de la calor. Els bronzes ordinaris, o bronzes pròpiament dits, tenen característiques molt diverses segons llur riquesa en estany; els que en contenen fins a 8% són emprats en xapes i fils i per a encunyar monedes; els que en contenen entre el 8 i el 12% serveixen per a la fabricació d’engranatges; els que en contenen del 13 al 20% són indicats per a coixinets d’alta resistència; i els que en contenen entre el 20 i el 30% són emprats en la construcció de campanes i címbals. Els bronzes especials, que inclouen, ultra coure i estany, d’altres elements que els confereixen propietats específiques, són coneguts en general pel nom del tercer element que contenen. El bronze fou emprat com a material de construcció a conseqüència d’una renovació de la plàstica a l’època carolíngia, seguint la tradició de l’antiguitat, especialment de l’art de Bizanci, i en el repertori d’objectes tradicionalment fets amb aquest metall: joies, corones votives, aiguamans, plaques, canelobres, etc. Excel·leixen l' estàtua eqüestre de Carlemany (Musée du Louvre, 1200), la pica baptismal i les portes de la catedral de Hildesheim (1015), la pica baptismal de l’església de Sant Bartomeu de Lieja (~1111-18), les portes de la catedral de Monreale (Sicília) i les de la catedral de Pisa (~1187), obra de l’escultor Bonanno, fetes segons la plàstica medieval. Amb els escultors Donatello ( David, 1430; Estàtua eqüestre de Gattamelata, Pàdua, 1444-47) i Ghiberti ( Porta del Paradís del baptisteri de Florència) el bronze assolí un primer pla entre els altres materials. Al s XVII Dupné excel·lí amb l’estàtua eqüestre de Lluís XII, i el bronze començà a ésser un element decoratiu imprescindible: ornaments de columnes a Val-de-Grâce (París), de Sauteray i Vanier, vasos ornamentals a Versalles, creació de llànties i rellotges. Com a metall privilegiat, al s XVIII el bronze esdevingué complement ornamental de mobles, entre altres objectes. Les obres de Barye, Dalou, Bourdelle i Rodin i dels escultors contemporanis li retornaren una part de la seva qualitat artística, pràcticament inexistent al s XIX. Als Països Catalans, ha estat utilitzat sovint per Marià Benlliure, Josep Llimona i Josep Maria Subirachs. Malgrat la renovació dels materials, el bronze, bé que en un terreny més reduït que en el passat, és encara un material imprescindible, sobretot per a la plasmació de formes complexes.
m
Art
Tecnologia