Brussel·les

Brussel (nl), Bruxelles (fr)

L’Atòmium, pavelló de l’Exposició Universal de 1958, i conservat a la ciutat de Brussel·les des d’aleshores

© B. Llebaria

Capital de la regió homònima i de l’estat de Bèlgica.

Situada a la vora del riu Senne i del canal Anvers-Charleroi, en un punt d’encreuament de grans línies de relació internacional. És un nucli industrial i un centre comercial, administratiu, cultural i de comunicacions de primer ordre, no solament belga, sinó també europeu. La ciutat baixa o nucli, a la vall del riu, antic barri residencial i industrial, és el centre administratiu i comercial; els sectors oriental i septentrional són principalment industrials; els sectors occidental i meridional són constituïts predominantment pels barris residencials del segle XIX, i té tot un cinturó de municipis agregats, que formen l’àrea residencial suburbana. En el camp industrial, destaquen la indústria tèxtil, alimentària, d’articles de luxe, química i metal·lúrgica.

És seu de govern, de la Borsa i de nombroses organitzacions i organismes internacionals: OTAN, consell, comissió, comitè econòmic i social i comitè de les regions de la Unió Europea, Confederació Internacional de Sindicats Lliures i Confederació Mundial del Treball. Centre d’ensenyament superior: Université Libre de Bruxelles, fundada l’any 1834; Vrije Universiteit Brussel, del 1970; Faculté Universitaire de Théologie Protestante de Bruxelles, del 1942; Facultés Universitaires Saint-Louis, del 1858, i Universitaire Faculteit en Sint-Aloysius, fundada el 1968. Nus ferroviari i de carreteres, és unida al port d’Anvers per un canal marítim, i té aeroport internacional. Malgrat totes aquestes condicions, el fet de trobar-se en un país de dimensions reduïdes, l’existència d’altres ciutats importants properes i la tradició comunal de Bèlgica han fet que Brussel·les, tot i ésser una veritable capital europea, no arribés en les seves proporcions als extrems d’altres capitals.

Poc temps abans de la independència, Brussel·les era una ciutat demogràficament flamenca (la noblesa i els funcionaris francoparlants constituïen només un terç de la població), però ja culturalment francoparlant. Al final del segle XX, més de les tres quartes parts dels habitants eren francoparlants i menys d’un 25%, flamencs. Per tal de resoldre l’estatut de Brussel·les, un dels problemes clau de la qüestió lingüística belga, la legislació establí, amb les disposicions legals del 1970 i el 1981, un estatut bilingüe per a l’aglomeració de la ciutat, conservat el 1995 en entrar en vigor la reforma constitucional que convertia Bèlgica en un estat federal (1993), amb Brussel·les i 19 municipis annexos com una de les tres regions.

El seu valor monumental resideix en el conjunt d’edificis gòtics: la catedral (1220-segle XV), amb interessants vitralls del segle XVI, les esglésies de Notre-Dame-de-la-Chapelle (1216-segle XVI), amb el sepulcre de Pieter Bruegel el Vell, Notre-Dame-des-Victoires (segle XV) i Notre-Dame-du-Sablon (1304-segle XVI), i la casa de la ciutat (1402-54), amb una esveltíssima torre central dins el conjunt de la Grand’ Place o Groote Markt. A la mateixa plaça també hi ha la Casa del Rei, reconstruïda al segle XIX. Són igualment destacables algunes construccions renaixentistes, com el palau de les Acadèmies, i algunes de barroques, com l’església de Saint-Jean-Baptiste-au-Béguinage (segle 

La Grand’ Place de Brussel·les

© OPT / G. Batistini

XVII), així com el Palau Reial i el Palau de la Nació (1779-83). Altres monuments destacables són la font del Manneken-Pis (1619) i l’Atòmium, pavelló construït per l’Exposició Universal del 1958. Dels museus, cal esmentar el de pintura antiga, amb interessants col·leccions, especialment, de les escoles flamenca i holandesa, i el d’art modern, així com l’arxiu de la biblioteca de Borgonya, que guarda la Bible de Guyart Desmoulins (segle XIV) i el Livre des heures du duc Jean de Berry. A la biblioteca Reial es conserven un exemplar miniat de les lleis palatines de la cort mallorquina, del 1337, i la planxa original del gravat de la Mare de Déu del Roser, de fra Francesc Domènec, del 1488. La ciutat, que constitueix un nucli bilingüe dins l’àrea de parla flamenca, és la cruïlla, a escala estatal, de les cultures flamenca i valona, i a escala europea dels mons llatí i germànic, cosa que ha afavorit el desenvolupament de la seva funció administrativa.

Bé que la població era coneguda des del final del segle VII, no adquirí veritable importància fins que, al segle XI, els comtes de Lovaina en feren llur residència. Per la seva situació a la ruta Bruges-Colònia, al segle XII es convertí en un gran centre comercial, que al segle XIII ingressà a la Hansa. La ciutat obtingué (1229) una carta d’autonomia del duc de Brabant (Enric I); una sèrie de revoltes de menestrals obligaren a modificar la carta el 1425; la nova carta, que precisava els poders del patriciat i de les corporacions, estigué en vigor fins el 1795. Al segle XV fou capital del Brabant i, després de la seva annexió a la casa de Borgonya, dels Països Baixos. També fou capital del domini espanyol i acollí Guillem d’Orange (1577), però l’any següent es convertí en seu dels partidaris de la unió amb la corona espanyola. Capital dels Països Baixos austríacs (1714-89) i del regne de Bèlgica (1830), fou ocupada pels alemanys en ambdues guerres mundials. Fou seu de l’Exposició Universal del 1958.